Marc Riera Margarit23/01/11 0:00
TW
0

Enmig de l'estació només quedem tu i jo. La majoria de la humanitat estarà fent la migdiada amb un ventilador al costat. El tren arriba tard i els teus mugrons senyalen una samarreta marcada per la temperatura interior que el teu cos no pot dissimular. Sues. I la suor et mulla el coll, i no vols que et vegi com sues, però no ho puc evitar. De cop, agafes una ampolla d'aigua i te la tires pel cap deixant que l'aigua tingui el luxós recorregut fins a deixar molls els teus pits.

Es marquen, i et veig més despullada que si estiguessis sense roba.

Penso en comprar un suc i tirar-te'l per sobre. Penso en beure't sencera. Penso en uns llavis sobre els teus mugrons. Penso en canviar el color de la teva camiseta de tirants, que ara és vermella. Penso en... però et treus els sostens sense treure't la samarreta, em mires, i em dius "començo a tenir calor" i em quedo sense paraules, però vinc, seiem junts al banc, el tren segueix sense arribar, i no vull que arribi mai.

No m'atreveixo a dir-te res i tampoc tinc crema per posar-te a sobre. Però ets tu qui m'agafa la mà, i comença el viatge inoblidable de la passió, aquell que no es pot fer amb tren. La mà al coll, als llavis, baixant una altre vegada cap al coll, passant enmig dels dos pits, acariciant la cintura, s'endinsa dins la samarreta, ara va pujant, cap a la dreta, començo a notar el volum del teu pit dret, lentament, com cau la calor a l'estació, les meves mans a les ordres de les teves.

Però un so des del túnel s'acosta, arriba el tren en el pitjor moment. Em mira, la miro. No ens diem res, entrem a l'últim vagó, fem transbord per agafar un tren amb un destí més llunyà, comprem un bitllet a França, el paga ella. Seguim sense dir res. Entrem a la cambra del vagó. Segueixo sense atrevir-me a dir res. S'arrenca la samarreta. S'arrenca la faldilla. Queda amb la roba estripada. Una veu anuncia que el tren començarà a avançar, i el viatge només acaba de començar...

Veig com marxes corrent,
mirant enrere no t'adones
de les passes que oblides.

Segueixes camí avall,
sense saber el final
inventes crits a cada sospir.

Arribes enlloc i estires el teu cos,
suat i nu el deixes sobre la sorra,
perquè se l'emporti l'aigua...

Però la nit té ganes de tu,
t'adorms i somies que et vinc a buscar.
Quan et despertes: em desperto.

marcriera@benmirat.net