L’home de les set màscares

Quan es llevava pel matí, es cobria immediatament el rostre amb una de les seves màscares. Després es vestia i sortia.

Així vivia la seva vida, sense mostrar mai la seva vertadera cara. Però un dia, mentre dormia com un soc, un lladre va entrar a casa seva i li va robar les seves set màscares.

Quan es va despertar, l'home es va posar a cridar:

- Un lladre! Un lladre!

I va córrer pels carrers de la ciutat cercant les seves màscares. La gent el veia gesticular, maleir i amenaçar la terra amb les majors catàstrofes si no les recuperava.

Va passar dies sencers intentant descobrir l'amagatall del seu lladre, però tot va ser en va.

Llavors, desanimat, es va desplomar i va plorar a llàgrima viva. Va plorar com un infant, pensant que la seva pena era impossible d'alleujar. La gent intentava consolar-lo, però no aconseguia trobar les paraules que l'haurien pogut calmar.

Una dona que passava per allà es va aturar i li va demanar:

- Què et passa, amic? Per què plores d'aquesta manera ?

Ell va aixecar el cap i va contestar amb veu sanglotosa :

- M'han robat totes les meves màscares, i ara soc vulnerable. Porto la cara al descobert.

- Açò no és res – li va dir ella convençuda-, mira'm, jo tinc la cara despullada des de que vaig néixer.

Llavors, ell la va mirar detingudament i va veure que era molt bella.

La dona es va inclinar, li va somriure i li va eixugar les llàgrimes amb la mà. I, per primera vegada en la seva vida, l'home va sentir la suavitat d'una carícia a la cara.

(*) Conte extret del llibre La canción de la vida y otros cuentos de Veronique Tadjo