Petons amb els ulls oberts

No estàvem sols, no estàvem acompanyats, no ens coneixíem ni feia falta. Però hi havien els meus dits inquiets contra la teva falda, oberta a desafiar els minuts amb segons, els que apunyalen el temps amb els detalls del desig. Recordes les mirades? hi havien més de 10 persones i la cafeteria era molt petita, de fusta (per guardar el record de la nostra calor) i plovia perquè la història ja tingués un bon principi. Fins i tot teníem un gravat a la pota de la cadira -on la meva mà va penetrar entre les teves cuixes- que hi posava: el temps és subjectiu, juga amb ell perquè ell et deixi jugar. Jugar! qui hagués deixat aquella nota no sabia la raó que tenia! i si, varem jugar a caminar del revés, a aguantar les mirades mentres començava a sentir els teus líquids pel meu dit índex. Recordo aquella cambrera que et va somriure, que et va portar un whisky and the rocks per iniciativa pròpia. La porta de l'entrada es va tancar de cop després de que un home gran pengés un quadre on semblava ell l'autor, eren dos mans que es veien molt nervioses, dins d'una gàbia, amb ganes de sortir, quina imatge! els dits inquiets, amb ganes de sortir a l'aire lliure per poder fer el que vulguin. Recordo pensar que havíem sortit d'aquella gàbia, recordo el somriure de la cambrera, aquesta vegada, a mi, i el tercer whisky que em va portar.