Benvinguts, incrèduls! S'han acabat les Festes de Gràcia, però encara s'olora a cavall pels carrers de Maó…A molts encara ens fan mal els peus de dur les sabates massa grosses…i és que alguns ja no tenim vint anys!…De fet, aquesta setmana n'hi ha que n'han complert 37 copets a l'esquena, com en Dioni…Aquest bon company m'ha suggerit una xerradeta sobre un dels intèrprets més carismàtics del cinema nord-americà, Nick Nolte, el protagonista involuntari d'un dels 'xascarrillos buenafuentians' més populars al nostre país… El 'abogaadooo' Nolte és un dels actors més respectats i populars de Hollywood, però també és un dels seus personatges més polèmics i contestataris… Talent en brut de la interpretació, esperit brutalment addicte a l'alcohol i les drogues…Nick Nolte… Tot un personatge…
Nolte (Omaha –Nebraska-, 8 de Febrer de 1941) sempre s'ha caracteritzat per la seva veu aspre i pedregosa i una presència realment intimidant, suavitzada per uns cabells rossos i càlids... Un aspecte i una personalitat que, irremediablement, no podia passar desapercebuda… Va arribar a l'estrellat gràcies a la televisió, concretament amb la sèrie 'Hombre Rico, Hombre Pobre' (Rich Man, Poor Man, 1976) a on era aquest últim, un rebel i problemàtic afeccionat a les baralles, que mantenia una vida de rivalitat en l'amor i en l'odi amb el seu germà, el 'ric' i responsable Peter Strauss… Amb el temps, aquesta dualitat ha esdevingut una manifestació exacta i precisa de la seva carrera al cinema, plena d'alts i baixos artístics i personals… Per a un costat, reputat actor d'elevada intensitat; per una altra banda, conflictiu i irreverent membre de l'elit hollywoodenca…
A cavall entre l'èxit i el fracàs, als seus primerencs anys 80 va intercalar papers a cintes menors amb aparicions a grans produccions… Algú que podria haver sigut Indiana Jones o el mateix Superman va preferir rodar films que passarien per les sales sense pena ni glòria, però que sí li van conferir un caràcter indomable i una posició força estimulant a la indústria… D'aquesta època destaquen 'Límite: 48 horas' (48 Hours, Walter Hill, 1982), amb Eddie Murphy, la seva necessària aportació comercial al 'establishment', amb continuació inclosa ; 'Bajo el Fuego' (Under Fire, Roger Spottiswoode, 1983) i el capítol de Martin Scorsese per a 'Historias de Nueva York' (New York Stories, 1989), 'Apuntes al Natural', madura i atractiva interpretació del pintor Lionel Dobie i perfecta presentació del Nolte que calaria profundament en el gran públic durant la dècada dels 90…
Dues pel·lícules van marcar amb foc la carrera d'aquest granític intèrpret: 'El Príncipe de las Mareas' (The Prince of Tides, Barbara Streisand, 1991) i l'esmentada 'El Cabo del Miedo' (Cape Fear, Scorsese again, 1991), a on interpretava a Sam Bowden, l'advocat desquiciat de la gran broma televisiva. Tom Wingo, el desil·lusionat i una mica bròfec entrenador esportiu sureny de la cinta de la Streisand, li va valer la seva primera nominació a l'Oscar de Hollywood…
Altres grans èxits de Nolte en aquesta fructífera etapa van ser 'El Aceite de la Vida' (Lorenzo's Oil, George Miller, 1992)i 'La Delgada Línea Roja' (The Thin Red Line, Terrence Malick, 1998)…Però la seva (probablement) millor actuació fins ara és la del sheriff Wade Whitehouse al drama psicològic 'Aflicción' (Afliction, Paul Schrader, 1999)… Nolte interpreta a un monòton i gris policia d'un petit poble de les praderes nord-americanes a on mai passa res… Però la mort (aparentment) accidental d'un líder sindicalista, posa a Whitehouse al capdavant una difícil investigació que bascula entre la recerca rigorosa de la veritat dels fets i la lluita per demostrar a tothom, especialment al seu pare, la seva capacitat i el seu caràcter… Schrader va crear una pel·lícula ombrívola, desgarradora i força incòmoda, sí… Però Nolte està, senzillament, sublim…of course…
El paper de Nolte (acostumat a brodar homes triomfals, d'una peça, que segreguen com màquines actes ferms i lúcids) d'un tendre, generós i feble home de poques llums, oprimit pel seu despòtic pare (una altra genial interpretació del visceral James Coburn), burlat per la seva despietada exdona i trepitjat pels mortífers amos del poder, que un dia rebenta i, fart de sentir-se oprimit, el seu instint de llibertat el condueix a una explosió serena però devastadora d'energia transgressora, és una feina creadora eminent, dels que sembren amistat, creen solidaritat i desperten aquella confortable sensació d'orgull que només són capaços de provocar els éssers mansos, quan decideixen desobeir al seu destí de perdedors i comencen a caminar cap al davant sense mirar enrere, en línia recta, caigui qui caigui…
És probable que Nick Nolte arribés a l'aflicció de l'èxit i al cim de si mateix, tot i ser rebutjat pel Tiet Oscar un altre cop… Un èxit que només ha quedat malmès per culpa de la seva addicció a les drogues i a l'alcohol… La mateixa addicció que creix en les èpoques que no té feina i el propi Nolte reconeix, tot i les clarividents i esgarrifoses fotografies d'aquest magnífic mestre de la interpretació amarat amb tota mena de licors, pel terra enmig d'un aeroport o, senzillament, postrat en una fitxa policial… La façana fosca d'una vida de pel·lícula que no li ha impedit demostrar el seu potencial imborrable en altres feines com 'Jefferson in Paris' (James Ivory, 1995), 'El Desayuno de los Campeones' (Breakfast of Champions, Alan Rudolph, 1999), La Copa Dorada' (The Golden Bowl, James Ivory, 2001) o 'El Buen Ladrón' (The Good Thief", Neil Jordan, 2002)… Als prínceps marejats tot són traïdories… he...he...he… Fins la setmana que ve, incrèduls!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.