El nostre "Dark side of the Moon"

Però va ser quan l'edició espanyola de laRolling Stone(una revista que poc té a veure avui dia amb el Rock'n Roll) va publicar una llista amb els millors discos de la passada dècada, encapçalada per "Kid A" (2000), quan em vaig decidir a donar-los una ullada avam què passava amb aquest grup.

Quan va ser hora de comprar el meu primer cd de Radiohead (perquè un grup s'aprecia més quan t'hi deixes la pasta), dins la meva memòria el millor disc de la dècada dels "zero-zeros" havia passat a ser "OK Computer", editat l'any 1997. Misteris de la meva ment malalta. Així que em vaig fer amb aquest disc i quan va entrar al reproductor del meu cotxe no en va sortir durant més de deu dies. Açò no em passava des de fa un parell d'anys amb l'últim disc de Metallica, i he d'admetre que em vaig haver d'obligar una mica.

No és que no conegués en absolut la música de Radiohead, de fet recordava dos singles d'aquest disc en particular, o més ben dit els seus (genials) videoclips. Al vídeo de "Karma Police" veiem com un cotxe, que no sabem qui condueix però que duu Thom Yorke (cantant) al seient de darrere, perseguint a un pobre home a una fosca carretera secundària, amb un final sorprenent i catàrtic. El segon "No Surprises" és encara més simple: un primeríssim pla de la cara del cantant (que no és molt guapo i té un ull a la biorxa) dins una espècie de peixera que es va omplint d'aigua. I punt. Un no oblida aquestes coses quan les veu per la tele. Açò sí, de la música quasi ni m'en recordava.

Ara bé, us he de recomanar amb fervor aquest disc: "Ok Computer". Una vegada més: "Ok Computer". "OK COMPUTER".

Mentre escoltava aquest cd hores i hores en els meus viatges d'anada i tornada al curro/assaig/actuació/cita condemnada al fracàs, un dels sentiments que més m'embargava era el de culpabilitat. Em sentia culpable, i em sentia un estúpid per haver arribat tan tard a aquest esdeveniment que hagués pogut viure a temps real. M'explicaré: sempre he fantasejat amb la idea d'esperar un nou disc dels Beatles, una nova gira dels Led Zeppelin o fins i tot veure quina la farien els Guns'n'Roses amb el seu proper videoclip. Avui dia tenim a cop de click tota la discografia de tots els nostres grups preferits, però no em puc ni imaginar l'excitació que devia ser arribar a la botiga i trobar-se amb el "Sgt. Peppers" o assabentar-se que els Kiss havien decidit desfer-se del seu maquillatge. I amb els Radiohead hagués pogut viure la seva trajectòria segons s'anava desenvolupant.

I per què no ho vaig fer? Per un dels mals endèmics del Rock'n Roll, el síndrome de les Orelles d'Ase. A la segona meitat dels noranta, quan començava a obsessionar-me per la música, llegia revistes com Metal Hammer o Heavy Rock (aquella secció de cartes/contactes! impagable!). I qui sortia a aquelles revistes? Doncs bandes de heavy totalment acabades que es sentien geloses per l'èxit desmesurat dels Radiohead i deien, efectivament, que eren l'antítesi del Rock'n Roll. Així que van passar automàticament a la meva llista negra i em vaig oblidar d'ells pels segles dels segles, escoltant només Heavy Metal subterrani i ignorant les meravelloses coses que estaven passant a la superfície. Un error que mai em perdonaré, però més val tard que mai!

Normalment es comparava els Radiohead d'aquella època amb Pink Floyd, i jo solia pensar que era una barbaritat. Acabava de descobrir obres superlatives com "The Wall" o "Wish You Were Here" i em semblava simplement impossible que ningú s'atraqués a la genialitat que amagaven aquelles cançons. Ara, supòs que amb més perspectiva, crec simplement que "OK Computer" és el "Dark Side Of The Moon" de la nostra era. Posau-vos tranquils, puretons del món, que hi ha moltes raons per pensar així.

Tots dos discos són obres conceptuals sobre la mateixa temàtica: la vida és una merda i després et mors. Però la vida és una merda de diferent olor l'any 1973 que l'any 1997. L'art, em van dir quan estudiava a l'Autònoma, ha de tenir un element etern, però també ens ha de xerrar del moment en què va ser creada. Així que mentre el "Dark Side Of The Moon" tracta d'unes frustracions com el pas del temps, l'avarícia simbolitzada en els diners o la bogeria, l'obra dels Radiohead s'ocupa de l'alienació fruit de les noves tecnologies, la separació entre la classe política i el poble, i el consumisme. Tots dos ens diuen coses que han estat i seran certes mentre el món sigui món, però sobretot en la forma en què ens les diuen, podem datar-los en les seves respectives èpoques.

Ambdós ens presenten un grup que finalment s'ha cansat de la seva fórmula (la psicodèlica cada cop més pretensiosa en el cas dels Floyd, el Brit-Post-Grunge dels Radiohead) i que troba un nou camí coquetejant amb la música electrònica ("On The Run", "Airbag") i reinventant el seu estil (menys progressius els Floyd, més progressius els Radiohead).

Els dos discos tenen un to desesperançador, pessimista i fosc en general, però la música té alguns moments lluminosos. El tema "Time" del "Dark Side Of The Moon" té frases tan contundents com "Shorter Of Breath And One Day Closer To Death" ("Et falta l'aire i un dia més aprop de la mort") sobre un ritme pseudo-reggae, o millor dit "uns senyors anglesos tocant reggae". A "No Surprises", Thom Yorke canta cosetes com "A Job That Slowly Kills You" ("una feina que et mata a poc a poc") mentre sona una guitarra que sembla treta d'un disc dels Beach Boys passat a menys revolucions.

Però on es confirma totalment la meva tesi (clar que sí) és a les peces instrumentals que xapen aquests discos per la meitat. En el cas del "Dark Side Of The Moon", es tracta de la cèlebre "The Great Gig In The Sky". Un acompanyament de piano per part de Rick Wright serveix per què la cantant d'estudi Clare Torry es llueixi amb una improvisació sense paraules, que no sé a voltros, però a jo em fa pensar en un absolut èxtasi sexual. Èxtasi que, efectivament, durà a la frustració i tal i qual. A l'"OK Computer" ens trobam amb un tema de dos minuts escassos titulat "Fitter Happier". Música samplejada que sembla la banda sonora d'una peli de robots de Sèrie B serveix de fons per a què una veu computeritzada reciti el concepte modern de (buida) felicitat: estar en forma, dur-te bé amb el teu cap, tenir un cotxe segur i una casa guapa, menjar sa i no beure gaire... Si us menjau una mica el cap (el meu esport preferit) veureu que els dos temes s'assemblen més del que us pensau. Tots dos expressen una felicitat buida i passatgera, un ho fa sense paraules i l'altre amb una verborrea sense gaire sentit. Tots dos donen un respir després de temes clau, un d'ells amb una treballada progressió d'acords amb ressonàncies jazzeres (demostrant la destresa musical de l'autor), l'altre amb una musiqueta generada per ordinador (passant de tot).

Així que, en definitiva, senyors cinquantins que estan de tornada de tot i es capfiquen en dir-nos que noltros no tenim ni idea de Rock'n'Roll perquè ells van veure un concert de Frank Zappa als setanta i noltros no, escoltau bé: la nostra generació té el seu propi "Dark Side Of The Moon". I si em feis posar iconoclasta, no hi ha res al "Dark Side Of The Moon" tan bo com "Paranoid Android". Fins d'aquí a quinze dies!