‘Les coses que admirem o que estimem són les que ens esclavitzen… i jo no sóc gens submissa…’

King Vidor, un dels magistrals realitzadors de drames del Hollywood clàssic, va adaptar aquest text, inspirat a la vegada, en la vida de Frank Lloyd Wright, el gran precursor de la arquitectura moderna i autor del museu Solomon Guggenheim de Nova York… La història de Howard Roark (un magnífic Gary Cooper), un arquitecte que lluita ferotgement per a una arquitectura moderna i original, davant l'academicisme generalitzat, i que es capaç de quedar-se sense feina, d'exercir de peó a una cantera, de renunciar a la dona que estima i de fer volar pels aires un edifici en el qual s'havien efectuat canvis que ell mateix havia desautoritzat, per a mantenir-se fidel als seus ideals, serveix de fantàstica inspiració per a Nolan i la seva particular lluita contra els convencionalismes arquitectònics, socials i psicològics que és 'Origen'…

A l'any 1948, Vidor filma la primera i, sense cap dubte, la més interessant de les tres pel·lícules que realitza per la Warner Bros: 'The Fountainhead' (El Manantial); una de les que millor van definir la personalitat reivindicativa del realitzador texà i una de les més considerades de tota la seva carrera… El conflicte individu/societat es manifesta en aquest film amb més força i claredat que mai, així com també es pot observar com mai l'individualisme cristià del director posant-se per sobre dels habituals valors socials… En paraules del propi Vidor: 'l'heroi de 'El Manantial' busca descobrir la Veritat, conèixer totes les motivacions de la vida… És conscient del que és i sap el que busca… No té necessitat de canviar l'entorn, de conèixer una altra gent… Això és el que em va interessar d'ell'…
Efectivament la gent, la massa, està fora d'aquesta meditació metafísica, en la que Vidor és més Vidor que mai… La qüestió que es planteja l'arquitecte Roark és la mateixa que hauria de plantejar-se qualsevol creador digne d'aquest nom: escollir entre servir al poder i a les masses entregant-los allò que volen, sent recompensats amb diners i amb allò que s'anomena fama o renom, o fer el que un desitja, sense concessions als altres, arriscant-se a la incomprensió i, fins i tot, al silenci d'allò mediàtic que actua entre l'autor i la opinió pública, representat aquí pel diari 'The Banner'… Dominique (Patricia Neal), l'heroïna amant del dissenyador rebel, ho deixa clar quan llença per la finestra una escultura que els dos amants admiren: 'L'he destruït perquè no formés part d'un món a on la bellesa, el geni i la grandesa no tenen la més mínima oportunitat: el món de les masses i del Banner'…

Film sobre un gran home (Roark) i una gran dona (Dominique), 'El Manantial' no admet la indefinició, ni la submissió, ni la mediocritat parasitària dels 'llepaculs' socials i les seves llengües viperines… No hi ha millor manera d'expressar el menyspreu que pateix Roark cap a aquests com quan, sent preguntat per Ellsworth Tooney (Robert Douglas), crític d'arquitectura del Banner, sobre el que pensa, ell respon que 'no penso en vostè'… En aquesta particular creuada per desplegar la seva particular manera de veure el món, King Vidor sembla voler reduir als seus personatges a unívocs valors morals. Si Tooney està disposat a defensar l'ortodòxia sobre la qual edifica el seu prestigi i el patètic Peter Keating (Kent Smith) representa el conformisme de l'artista venut als gustos dominants, Gail Wynand (Raymond Massey), el director del diari, marit de la Francon i tercer en discòrdia del triangle artístic-amorós de la cinta, no ho té menys clar: 'No hi ha alternativa… O et sotmets o domines… Jo he decidit dominar'…Of course…

La posada en escena de 'El Manantial' és esplèndida… Reflexa perfectament l'esperit i l'ambició de la vigorosa arquitectura de Nova York a principis del segle XX… Cada pla, cada seqüència, té el sentit que ha de tenir perquè la pel·lícula se'ns aparegui amb tota la seva coherència… Els diàlegs són brillants… Els decorats juguen amb espais que el mateix Wright podria haver dissenyat… La seva fredor desferra als personatges d'una excessiva carnalitat… Per això mateix, l'erotisme present durant tota la cinta és un erotisme distant i soterrat… La pel·lícula es tanca amb un final imposat per l'obligada fidelitat a l'obra original d'Ayn Rand… Un final que el propi Vidor va qualificar d''estúpid i ridícul'… Els creadors i els seus principis irrevocables…

En la inconsciència de 'Origen', el deliri de Nolan que protagonitzen Leonardo DiCaprio i Marion Cotillard, s'erigeixen els pilars més elementals d'aquesta alienació social i personal que pateixen Howard Roark i Dominique Francon, i reivindica una rígida edificació de la personalitat creativa… Els principis dels principis… Els orígens dels orígens… Tot plegat, l'essència fonamental de qualsevol manifestació artística… Fins la setmana que ve, incrèduls!