As time goes by

Quan hi penso, molt de passada, és clar,
estic convençut que m'agradaria ser-hi,
que no se'm faria gens estrany
caminar entre les taules del Rick's Café,
sentir com en Sam va fent passar el temps,
gronxolant-lo dels bemolls als sostinguts
amb una cadència que posa la pell de gallina;
sé que, recolzat a la barra amb indolència,
m'agradaria veure't entrar al meu món petit
amb el posat emboirat de la Bergman
abocant a l'aire fumós del local
el tro captivador de les teves paraules:
"És una canonada o és el cor que em batega?"
I seria molt feliç bevent whisqui de contraban,
fumant cigarretes de gairell
i deixant-me amanyagar pel record amarg
d'aquell temps que sempre, sempre passa.
Però jo, partisà rebel com sóc,
no m'emmotllaria al final previst pels guionistes,
i per molt que m'entabanessin
amb la quimera tonta de que sempre ens quedarà París,
no cauria en la temptació del conformisme
i estic segur que no et deixaria marxar mai del meu costat,
esguerrant així un final força incommovible.
Per això mateix he arribat a la conclusió
que ja estic bé com estic,
sense pianos, sense Sam, sense Ilses
sense cigarretes, amb pocs whisquis
i sense cançons que facin córrer el temps
contra la meva voluntat.
Per això mateix, i no per cap altre raó,
he cremat les èpiques aclaparadores
a la foguera ardent de la realitat
i he decidit d'una vegada per totes
que m'importen poc els mites de cel·luloide,
els títols i les lletres de les cançons,
les marques del tabac o els noms dels bars
si tu no ets amb mi per anar-los fent reals cada dia.