La Mort

Ara, estirat al llit, en plena convalescència, m'entretenc escrivint aquestes línies, que no sé si trobaran cap lector prou pacient per a dedicar-hi gaire estona.
Començaré per parlar dels meus amics i de mi mateix a la dècada dels seixantes. En aquella època encara érem joves. I amants de la lectura i el cinema, intentàvem veure bons films i aconseguir, per via legal o il·legal –Espanya era una dictadura, se'n recorden?– llibres que no sempre trobàvem fàcilment. Eren anys en què comentàvem les obres de Simone de Beauvoir i les del seu company sentimental, Jean-Paul Sartre, intel·ligentíssims l'una i l'altre; una contínua font, els seus llibres, d'idees estimulants. També era molt valorat –i ho segueix essent, és clar– Albert Camus –Sintes de segon llinatge–, descendent de menorquins emigrats a Algèria, excel·lent prosista i narrador, i pensador profund. Record que vaig rellegir la seva novel·la L'étranger (L'estrany) quan feia el servei militar, al quarter maonès de Santiago, al calabós concretament, lloc ben adequat per a tal lectura si tenim present que el protagonista de la novel·la acaba empresonat. Ell per assassinat; jo no vaig arribar a tant: a mi em van engarjolar per un simple article periodístic. Publicat al "Menorca", precisament. Un mes de tranquil·litat.

Dintre de l'ambient literari i artístic del París de mitjans del segle XX, juntament amb Sartre, Beauvoir i Camus, s'hi movia una autèntica tropa d'escriptors i artistes de qualitat. Un d'ells era l'escriptor, dibuixant i director de cinema Jean Cocteau. D'al·lot i a qualque sala cinematogràfica maonesa, jo li havia vist La belle et la bête (La bella i la bèstia), film de 1946. Ara, més de cinquanta anys més tard, gràcies a un d'aquests aparells que ens permeten recrear-nos mirant pel·lícules a ca nostra mateix, he vist Orphée (Orfeu), film de 1950. Cocteau va fer més pel·lícules, però jo no he tingut la sort de veure-les.

Dedicaré algunes línies a explicar el mite d'Orfeu, tema de la pel·lícula Orphée, als lectors que el desconeguin (seguiré fent de professor, encara que estigui jubilat).

Orfeu, personatge mitològic, poeta i músic, commovia amb el seu cant persones, animals i fins i tot pedres. Morta la seva muller, Eurídice, intentà recuperar-la anant als inferns pagans (diferents al cristià). Gràcies a la seva música, Orfeu anava aconseguint tot allò que volia. I així, Eurídice va ser retornada a Orfeu. Però amb la condició que no la podia veure fins que no haguessin sortit dels inferns. Sense voler, Orfeu se la va mirar, i la va perdre per sempre més. Segons una versió del mite, Orfeu va morir atacat per les mènades, sacerdotesses del déu Bacus; segons una altra versió –que a mi m'agrada més–, Orfeu va morir de tristor. Gràcies a aquesta tristor, ara podem gaudir d'una de les millors àries operístiques de tots els temps, Che farò senza Euridice?, d'Orfeo ed Euridice, de Christoph W. Gluck. No és l'única vegada que la tristor d'Orfeu hagi donat tan bons fruits musicals: ja al 1607 trobam la magnífica òpera La favola d'Orfeo, de Claudio Monteverdi.

Quan, a mitjans del segle XX, Jean Cocteau començà el rodatge d'Orphée, va situar l'acció en una ciutat imaginària, calcada del París de l'època, el famós París dels existencialistes. Orfeu, Eurídice i altres personatges mitològics van ser, doncs, convertits en contemporanis nostres. Cocteau es prengué moltes llibertats a l'hora de traspassar el mite al cinema, i va donar un gran protagonisme al personatge de la Mort, interpretat per l'elegant i atractiva actriu gallega María Casares, figura destacada del món teatral i cinematogràfic del París d'aleshores, filla de qui era cap de govern de la II República espanyola quan el famós Alzamiento. Cocteau, en el seu film, fa que la Mort s'enamori d'Orfeu i que la causa de la mort d'Eurídice sigui la gelosia de la Mort. Però val més que no expliqui la pel·lícula. Qui la vulgui veure que la cerqui. Pot trobar-la, en DVD, en biblioteques públiques o a qualque botiga. El film dedica escassa atenció a Eurídice, de fet un personatge secundari sense gaire interès. Pel que fa a Orfeu, jo diria que la interpretació que en fa l'inexpressiu Jean Marais el converteix en un estaquirot. La Mort, en canvi, que he trobat interessantíssima, m'ha suscitat les reflexions dels paràgrafs següents, que confii que no deuen ser del tot frívoles. Tot seguit, doncs, parlaré de la Mort, tant si es tracta del personatge de la pel·lícula com si d'allò que posa punt i final a la nostra vida.

La Mort pot ser més o menys inoportuna, cruel, acarnissada… però no exclou ningú. Des d'aquest punt de vista, no se la pot acusar de fer diferències. Ens té presents a tots. Qui no acaba, prest o tard, a les seves urpes? Per a tutti la morte a uno sguardo (Per a tots la mort té una mirada), va escriure poèticament Cesare Pavese. Sí, no hi ha dubte, tal com ens recorda l'escriptor italià, ens fa cas a tots: alts i baixos, guapos i lletjos, blancs i negres, compassius i desconsiderats. A tots. Sense excepció.

Ens fa cas, però no ens estima. Sembla que si ens estimés s'afanyaria per tenir-nos al seu costat. Però ja fa anys que s'ho pren amb més calma i no corre tant. De vegades sembla i tot que es vulgui fer pregar. ¿No podria estalviar sofriments a qui res de bo ja no espera d'aquest món? Persones per a les quals, com deia Sèneca, lentament la vida s'arrossega en gemecs. La Mort no plany ni a aquells malalts sense altre perspectiva que un continu turment.

Rectific el que he dit fa un moment. No sé si la Mort ens cridaria si ens estimés. Al contrari, crec que s'hauria d'enfrontar a un difícil dilema. Tenir-nos ella significaria arrabassar-nos de la vida, on sembla que la majoria de nosaltres no ens hi trobam malament. Si la Mort, pens ara, ens estimés realment, hauria de triar entre tenir-nos i, per tant, perjudicar-nos –ens moriríem– o renunciar a nosaltres, a causa precisament de l'amor que ens tindria. Forma sublim d'amor aquesta: renunciar a la persona estimada per l'amor que li professes, perquè poses el seu bé davant del teu.

La Mort, però, no actua així, no té aquesta forma tan despresa d'estimar. Hi ha humans, en canvi, que sí que la tenen. Quin antídot contra el pessimisme de certes filosofies!

A Orphée, la pel·lícula de Jean Cocteau, la Mort, interpretada, com he dit, per María Casares, sí que estima. I, més generosa que la que actua fora de la pantalla, se sacrifica precisament per amor. Enamorada d'Orfeu, la Mort decideix, cap al final del film, renunciar a la seva companyia, i el retorna a la vida, amb Eurídice.
Però davallem dels núvols i deixem de fer volar la imaginació. Si ens aturam a reflexionar seriosament, veurem que, al marge de la bella història de Cocteau, totes aquestes elucubracions sobre la Mort no tenen gens de sentit. Perquè la Mort... no existeix. La paraula Mort –en la nostra llengua un substantiu femení– només ens remet a una abstracció, un fruit del nostre do d'abstreure conceptes a partir de l'experiència sensorial; una manera de dar forma a allò que sabem o creiem, i poder-ho així expressar; una de tantes manifestacions, en definitiva, de la creativitat humana. La Mort és un producte mental, no té existència autònoma. Existeixen –existim– persones, animals i plantes que es moren –que ens morim–. Són dues coses diferents.

Ja he dit tot el que volia dir. I si algun lector ha tingut la paciència d'arribar fins aquí, només em resta agrair-l'hi, i recomanar-li de passada que, si encara no ho ha fet, vegi Orphée, pel·lícula que juntament amb tantíssimes altres pot contribuir eficaçment a procurar-li una existència entretinguda i feliç. I que es comporti educadament i doni les gràcies, que se les mereixen, a Jean Cocteau, als germans Lumière i a tutti quanti.