‘Si això fos una pel·lícula, el seu nom seria… ‘Nattevagten'

Però una nit comença a escoltar estranys sorolls i a sospitar esgarrifoses presències pels passadissos del centre que, òbviament, despertaran els seus temors més primaris… Per una altra banda, els noticiaris anuncien la presència d'un assassí en sèrie per la ciutat… I les víctimes del psicòpata es troben tot just al depòsit de cadàvers de la clínica on treballa… Amb aquests pressupostos narratius d'allò més suggerents, Ole Bornedal va cimentar un dels més sonors èxits cinematogràfics de la Dinamarca dels anys 90… Parlo de 'Nattevagten' (El Vigilante Nocturno, 1994), una original cinta que combina perfectament 'thriller', terror i comèdia negra, i que van protagonitzar Nikolai Coster- Waldau, Kim Bodnia, Sofie Grabol, Lotte Andersen i Ulf Pilgaard… En el seu moment la seva frescura es va passejar per festivals tan importants com Cannes o Sundance, tot i la seva modèstia i la seva mancança de severes pretensions…

La seva peculiaritat es fonamenta en un ritme trepidant i en una estètica pertorbadora… És un vertiginós embolcall per a un divertiment cinèfil descaradíssim, minat de referències i homenatges que, sense cap mena de vergonya, cimenta una sòlida cinefília i un entremaliat cinisme… La seva postura, diguem-ne intel·lectual (relativament comú a principis dels 90's, en una Europa derrocant vells fantasmes sòcio-polítics) ofereix un aspecte amarg i poc complaent de la societat de llavors… A l'hora de traçar el perfil dels dos amics protagonistes, Bornedal opta per una visió 'negativa' i notablement immadura del seu comportament… Tot i la còmica complicitat entre Martin i Jans (Kim Bodnia), tenen un esperit completament hedonista i egoista de la seva existència, que els porta a aprofundir en un esquema de relacions basat en la crueltat i la falta d'empatia respecte als altres… Jans, especialment, representa aquesta postura rebel, alternativa a la societat burgesa que prediquen els nostres progenitors, que fa evident una actitud post-adolescent, absolutament superficial (i insubstancial) en aquest suposat enfrontament al 'establishment'… Amb el matrimoni com a final de trajecte insalvable…of course…

Cinematogràficament parlant, el film fa referència constant al gran mestre del suspens, Alfred Hitchcock… La maliciositat i la perversió del realitzador britànic es mostra evident seqüència rere seqüència, pla rere pla… L'etern retorn al voltant del fals culpable, l'ambigüitat, la mancança de transparència, el fetitxisme, la insolvència de l'aparença… i sobretot, la utilització de la mirada com a mirall del horror i la violència… Tot plegat ens remet directament a la filmografia de Hitchcock… La escena en la qual Karinka (Sofie Grabol) visita el pis de Joyce, la prostituta dels embolics, beu directament de l'imaginari del director de 'Psicosis', sense dubte… Ni el mateix Brian de Palma ho hagués fet millor…

Hollywood va temptar Ole Bornedal per fer una versió americana de 'Nattevagten'… El resultat va ser 'Nightwatch' (La Sombra de la Noche, 1998), un exemple perfecte de com són d'innecessaris alguns 'remakes'… Ajudat al guió per Steven Soderbergh (el director d''Ocean's Eleven' o 'Traffic') i amb un repartiment força estel·lar, amb noms com Ewan McGregor, Nick Nolte, Josh Brolin o Patricia Arquette, Bornedal no va aconseguir l'efecte pertorbador de la original danesa, tot i comptar amb la mateixa música de Joachim Holbek i amb el mateix fotògraf, és a dir, Dan Laustsen… La incomprensible maquinària hollywoodenca intentant fotocopiar l'enginy…again…

'Nattevagten' queda per al record com a una diversió original i fresca, amb un particular sentit del ridícul i amb una comicitat certament inversemblant… La seqüència final és particularment divertida i representa fantàsticament l'esperit joglaresc d'aquesta cinta que, com a principal valor, té la autonomia de no prendre's mai prou seriosament… Al meu amic Pau i a mi sempre ens ha agradat 'Nattevagten' (només la menció del títol danès és suficient)… Potser perquè, com Martin i Jens, sempre ens feim desafiaments sense sentit d'allò més estúpids… Potser perquè, des de la nostra immadura insolència, seguim hipnotitzats per una innocència que no volem que desaparegui mai… idò! Fins la setmana que ve, incrèduls!