Ja ha acabat el Mundial. Hem guanyat, hem vist futbol del bo, hem estat dels nirvis i a estones eufòrics. Ha molat, en general. Però ja em coneixeu, mentre tots corejàvem el "We Are The Champions" (la cançó més clapada de l'univers? possiblement, si no tenim en compte Mark Knopfler i armes de destrucció massiva com "Walk Of Life" o "Sultans Of Swing") tots érem una pinya èbria i suada. Ara bé, després fan sonar l'himne espanyol i la cosa es divideix una mica. Els barcelonistes corejàvem el nom de Iniesta i els madridistes ens miraven amb cara rara. Quan n'Iker es morrejava amb la seva al·lota periodista les senyoretes es fonien mentre que tots aquells que tenim penis pensàvem "quin pastelós!". Sensacions rares.
Perquè clar, tant mal li fotia a algú amb tendències catalanistes haver de rendir-se al futbol de primera classe que aquesta panda de jugadors feien, com a algun madridista haver de celebrar un gol d'Iniesta (o de Puyol!). De fet, tenc un bon amic que resulta ser més independentista que Carod-Rovira ballant sardanes i del Madrid. Des d'aquí li desig una presta recuperació, com diuen aquells.
Al que anàvem, que era com gaudir d'una cosa que es ben teva, però amb reserves, cantant i ballant però amb la boca petita. Curiositats d'aquest tros de terra que li van dir Espanya. I no sé a voltros, amics, però a jo açò em va fer pensar en Aerosmith.
Perquè açò és exactament el que em passa amb aquest grup, i després del fantàstic concert que van donar a Barcelona fa dues setmanes (al que vaig tenir la sort d'assistir) estic disposat a dir quatre veritats. Perquè a jo, Pedro Sánchez Tuomala, natural des Migjorn Gran, m'encanten les balades d'Aerosmith. Ja està. Ja m'he tret el pes de damunt. Perquè si li puc posar un però al concert de l'altre dia, és que m'hagués agradat mitja hora més de bisos en forma d'ensucrades melodies, ritmes pausats, i èpics solos de guitarra.
Veient les crítiques (quasi totes negatives) que els dies posteriors van inundar els blocs rockers hispanoparlants, la principal queixa era que ignoraven el seu repertori 70's en favor dels hits dels 80's i 90's.
Un incís per contar-vos la història d' Aerosmith en un paràgraf: Steven Tyler, Joe Perry i tres senyors rossos s'ajunten a Boston a començaments dels setanta amb l'objectiu d'esdevenir els Rolling Stones americans. Ho aconsegueixen amb discos clàssics com "Rocks" o "Toys In The Attic", i temes com "Walk This Way", "Mama Kin" i "Sweet Emotion". Però el seu èxit no traspassa les fronteres dels Estats Units, i després d'interminables gires apareixen les drogues, els egos, la paranoia i el grup entra en una etapa fosca als anys vuitanta. Però segons avança la dècada, els membres del grup es desintoxiquen, contracten els millors productors i compositors que els doblers poden comprar, i gràcies a discos com "Pump" i "Get A Grip" (i a balades com "Crazy" i "What It Takes") van esdevenir super-estrelles, ara sí, a nivell mundial.
I bé, en aquesta comunitat d'integristes i talibans que és el Rock'n'Roll, quant a Aerosmith l'opinió està generalitzada. Els discos dels setanta molen, tot el que van fer després no mola. I aquí és on jo discrepo: ni els discos dels setanta son tant boníssims (tenen alguns temes realment clàssics, però en general estan mal produïts, i hi ha bastant de farciment. Un poc com Blue Oyster Cult, un grup que tothom considera de segona. Sobretot si els comparam amb el que en aquells anys estaven editant Led Zeppelin o Black Sabbath. Però no sé quin problema hi ha amb els discos post-desintoxicació. Bé, clar que el sé: una producció senzillament perfecta, moltes balades (però també temes rockers genials) i una sensació general d' "haver-se venut" que fa molt de mal. Però jo no tenc cap problema amb açò, el disc de Metallica que més escolto avui dia és "Load". I m'encanten els Beach Boys, possiblement el grup més venut de la història.
Sembla com si avui dia si no ets Jack White que toques una guitarra de plàstic desafinada i cantes com si estiguessin matant un moix a pessics, no moles. Doncs a jo m'agraden les coses fetes bé. I si una cosa fan bé els Aerosmith son les balades. Anem a repassar algunes de les meves preferides.
ANGEL: Possiblement la cançó més pastelera de la història, amb una lletra que no va més enllà del tòpic "no puc viure sense tu, amor meu" i una música dissenyada per ser corejada per milers d'adolescents als estadis de tot el món. No està malament, però no és la millor. Ressenyable per ser la primera, més que res.
JANIE'S GOT A GUN: Aquí la cosa millora una mica. Amb una intro 100 per 100 vuitantera (ja no estic segur si açò és dolent o és bo, o si torna a ser dolent), el tema és una successió de tornades (una tècnica que han après bé els Black Eyed Peas) que tracta un tema tan espinós com els maltractaments a menors i les seves fatals conseqüències. Us imaginau qui és na Janie i perquè tenia una gun, no?
WHAT IT TAKES: Aquesta la veritat no la coneixia gaire, però l'al·lota sud-americana que tenia darrere jo al concert es va emocionar tant durant aquest tema que es va treure la camiseta amb la (vana) esperança que Steven Tyler la veiés i la fes passar al camerino. Només va aconseguir que el meu colega i jo ens féssim algunes fotos amb ella. Res, us ho havia de contar.
CRYIN': Paraules majors, amics. Una feina de composició immaculada, amb canvis inesperats però que sonen ben naturals, unes melodies infeccioses i una interpretació vocal a l'alçada dels millors cantants. I és deliciós veure a uns tius de quaranta i molts anys (amb divorcis, infidelitats o fills no reconeguts a les esquenes) cantant una lletra tant adolescent i naïf.
CRAZY: Similar a l'anterior en melodia, estructures i fins i tot en el títol. Però la millora. Des del "Come'ere baby!" del començament, fins al videoclip amb Liv Tyler i Alicia Silverstone fent de les seves, passant per un dels millors solos de guitarra de Joe Fuckin' Perry, estem amb una obra mestre del pastelisme i la superficialitat. L'altre dia al Peri hi havia una guiri que, mentre sonava aquest tema, deia "m'encanta Bon Jovi". I després volem turisme de qualitat.
AMAZING: Un tema menor dins la seva discografia, que tracta de la rehabilitació de Steven Tyler, i que ell mateix va co-escriure amb Richie Supa. Amb aquest nom, aquest tiu ha de molar, no? Supa Supa!
HOLE IN MY SOUL: Amics, passem de l'abominable "I Don't Want To Miss A Thing" (encara que al concert va molar que sortissin imatges de la peli Armaggedon mentre feien el tema, va sortir Bruce Willis! Yeah!) i passem al que en la meva (gens) humil opinió es la seva obra mestra com a baladistes. Des del començament, semblant a una retorçuda cançó de bressol, a la lletra, trista però amb cert sentit de l'humor (tots sabem que no estàs xerrant en serio, Steven), les melodies, les dramàtiques modulacions que et duen a unes tornades que valen milions, tot és, una vegada més, quasi perfecte.
Ja sabeu, amants de les melodies ensucrades! No esteu sols! Sortiu al carrer i cridau al vent: "I was cryin', when i met youuuuuu, now I'm tryin' to forget youuuuuuu !!!" I bon Sant Martí!
T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.