Pruna i Menorca: una relació intermitent

Pere Pruna va ser un artista bàsicament autodidacte. Amb cinc anys començà a demostrar la seva inclinació pel dibuix. Com a nen malaltís, es va convertir en un gran lector i admirador dels llibres com a objectes. De fet, quan va morir va deixar com a llegat la seva àmplia biblioteca al Monestir de Montserrat.
Aquesta formació autodidacta es va veure reforçada amb el que va aprendre amb en Francesc Labarta, a l'Escola d'Art i Oficis de Barcelona, i un any a la Llotja. Tot i això, ell considerà profitós aquest breu aprenentatge.

L'any 1917 va fer la seva primera exposició, a les Galeries Laietanes. Poc després marxà cap a París, on conegué Picasso, qui l'apadrinà. París l'atorgà internacionalitat, a banda de l'oportunitat de conèixer artistes com Jean Cocteau, de treballar amb Serge Diaghilev i els seus ballets russos, entre d'altres personalitats de l'època.

Una de les característiques de Pruna és la seva admiració per la pintura antiga, sobretot la Grècia clàssica i el Renaixement, la qual cosa es veu reflectida en la seva pintura. Les seves figures són altes i esveltes. Sentia una obstinació quasi fanàtica per aquesta estètica i pel radicalisme ideològic que traspua el cristianisme emanat del Nou Testament.

A partir de 1926 comença a exposar la seva obra per tot el món. Aquests anys de París foren importantíssims per a Pruna, tant pel que significà pel seu art com per la gent que hi va conèixer. Una d'aquestes persones fou Fernando Rubió. Parlem, doncs, d'una relació que s'inicià els anys 20 i que durà tota la vida. I de l'amic que es convertí en mecenes. De fet, què hagués estat de l'art en general si no haguessin existit els mecenes?

Durant la guerra civil espanyola, Pruna s'adscriví al bàndol franquista, la qual cosa provocà un terratrèmol en la seva vida: implicà la ruptura del seu matrimoni, d'algunes amistats, com va passar amb Picasso. I és precisament aquest punt el que fa que resulti un artista complicat per als historiadors. És durant aquests anys que rebutja plenament l'avantguarda i l'abstracció, i la temàtica religiosa es fa molt present a les seves obres, i l'acompanyà al llarg de la seva trajectòria artística.

Però tornem a l'amistat entre Pruna i Rubió. Fernando Rubió comprà la finca Mongofra Nou l'any 1930, i des de llavors ha estat aquell espai on tornar, tant per Rubió com per Pruna. L'any 1953, Rubió promogué la restauració de la capella de les Reparadores, a Barcelona. Dos anys més tard, Pruna comença la capella Sant Ferran a Mongofra. Aquesta capella, dissenyada íntegrament per Pere Pruna, està dedicada a Sant Ferran i a la Verge del Toro. Queda clar que l'advocació a Sant Ferran és un homenatge al seu amic i mecenes. La vida del Rei Ferran és representada a través d'unes escenes basades en composicions dividides a la manera dels relleus neoclàssics. Pruna participà activament en l'orientació arquitectònica de la capella, a més de dissenyar el mobiliari, els accessoris de culte i el vitralls, realitzats per Granell.

Mongofra es convertí, per tant, en el seu refugi. Allà s'hi passava temporades, sol o acompanyat per Rubió. Aprofitava per fer retrats dels familiars, dels paratges. El seu temperament feia que tingués molts daltabaixos, embolcallats de beguda i patiment. Moments de la vida en els quals no hi trobava cap tipus de sentit, quan els estímuls necessaris no l'acompanyaven. El record d'Henriette, la seva dona, romania en ell passada la guerra civil. Ella, i no saber on es trobaven els seus fills. Com recordava Ignasi Agustí: "Pruna no parlava amb ningú del fracàs del seu matrimoni, però jo he estat testimoni de molts dels trets de la seva desesperació que fou molt viva durant molts anys. La seva reacció era principalment alcohòlica, s'empassava gots de picó com si fos aigua. A la matinada, fart de combinats de ginebra, es posava a plorar amb un plor que trencava l'ànima. Era aquella justament l'època que pintava els seus àngels més eteris" (1). Aquestes crisis espirituals l'acompanyaren al llarg de la seva vida, refugiant-se en moltes ocasions al Monestir de Montserrat, on gaudia de la pau interior que tant necessitava. De fet, hi trobem un gran llegat de les seves obres a Montserrat, juntament de les que hi ha a la finca de Mongofra.

Aquest 16 de juliol, doncs, tindrem l'oportunitat d'apropar-nos una mica més a la figura d'aquest artista, de la mà de la professora Isabel Coll, especialista en l'obra de Pruna, que ens oferirà una conferència, i hi comptarem amb la presència d'Isabel Pruna, la seva filla. Hi esteu tots convidats!

Notes: (1)Da Rosa, Fanny.Vida de Pere Pruna. Comentada per la seva filla Isabel. Barcelona: Ediciones El Carro del Sol, 1999.
Més informació: www.fundaciorubio.org