Marc Riera Margarit13/06/10 0:00
TW
0

La noia que sempre va sola pels carrers del seu barri, s'adona que la seva mà l'acompanya una altra mà, que els seus cabells s'enreden en uns altres cabells, mira les ombres, dues ombres caminant a la vegada, amb la mà que es dibuixa a l'asfalt, s'adona que ja no està (no se sent) sola i decideix donar un vol per tot el món, sentir com sonen aquelles passes per totes les ciutats, deixar-les escrites, marcades com una ruta que tothom hauria de fer. Les dues estan d'acord, miren el rellotge i encara és d'hora per les maletes, marxen cap a l'aeroport a l'instant mateix que les seves ombres ara dibuixen un petó que quedarà impregnat en aquell carrer.

Una parella de trenta cinc anys, persegueixen un gat que ha decidit ser lliure, enmig del carrer i entre corredisses, es miren entre ells amb la resposta en la mirada de deixar anar al gat que corri per on ell vulgui, així com haurien de fer ells mateixos. A la vegada, al carrer paral·lel, un home bufa les espelmes dels seus vuitanta nou anys en el banc on es van conèixer amb la seva dona que aquesta estiu farà sis anys que ja no hi és. El rellotge indica que són les set i mitja de la tarda, just l'hora que una adolescent mira el rellotge per primera vegada amb uns nervis que fins ara no coneixia, vindrà o no vindrà?, i mentre el noi adolescent (més crescut, només amb anys) fa tard i s'acaba de pentinar, la professora que avui ha donar la seva última classe decideix tornar a escola com a alumne. Mentre pensa quina altra carrera vol estudiar, jo segueixo volent aprendre de les teves carícies.

Camines sola
i jo t'acompanyo a cada passa,
no em veus ni em veuràs,
quan pensàvem que res era massa
vas tatuar cada carícia a cada pas.

Camines sola
deixant sola la solitud,
obres finestres sense balcons,
saps que sabria escoltar entre la multitud
la veu dels teus tacons.

Camines sola
descalça, deixant un record per petjada,
pintes el cos amb paraules que et vaig regalar,
ningú s'adona que vas despullada
i camino del revés per poder-te trobar.

PD: Quan l'ombra s'apagui, seguiré caminant per trobar-te encara que sigui a la foscor.

marcriera@benmirat.net