Les propostes de Carod-Rovira i Antonio Tajani

Llurs discursos foren de continguts diferents, així com també són diferents les trajectòries ideològiques d'ambdós polítics. Tot i així, les seves propostes tenen alguns punts connexos quant a la reflexió de l'Europa del futur. Tajani llança tres missatges en modus de consell sobre els mitjans de comunicació dels Estats europeus en la voluntat d'enfortit l'ens polític i econòmic que ens lliga a la UE. Per altra banda, Carod-Rovira veu el futur del seu (nostre) país separat d'Espanya però en l'ineludible marc europeu.

L'italià es sotmet a l'euro-baròmetre per revisar la situació comunicacional i tractament informatiu sobre els afers de la UE. A diari, afirma, el 97,6% dels ciutadans d'Europa veu la televisió; prop d'un 60% escolta la ràdio i quasi la meitat (46%) llig la premsa escrita. Considera que són unes dades gens dolentes en una marc continental de 500 milions d'habitants. Tanmateix, li preocupa el fet que només un 7% d'aquests habitants vegin canals de televisió d'altres Estats. I aquest percentatge es dóna en una gran majoria als països que comparteixen idioma (Alemanya-Àustria i Bèlgica amb França i Holanda, per exemple). Entén que els periodistes i mitjans d'Estats diferents han de conjuminar esforços per informar sobre Europa i les seves polítiques. Destaca i lloa la riquesa d'oferir la informació europea des dels matisos que apliquen els mitjans i els periodistes a cada estat membre, però alhora li preocupa que els ciutadans no puguin contrastar un mateix fet informatiu en diferents mitjans estrangers i s'hagin d'abastir, només, de la versió mediàtica dels 'seus' mitjans. Diu que tots "hauríem de llegir més premsa, veure més televisió i escoltar més ràdio d'altres països europeus". Així, doncs, Tajani parla de llengües i, per tant, de la necessitat dels ciutadans d'ampliar els coneixements d'altres idiomes com un element bàsic per caminar cap a una Europa més consistent forjada des d'un marc rector que ens afecta a tots. Segons apunta el polític italià, Espanya, Grècia, Itàlia i el Regne Unit són els estats on menys televisió estrangera es veu, oposats a Malta i Luxemburg, països on la televisió té la més alta recepció 'forana'. També explicà, segons les seves estadístiques de 2006, que el "56% dels ciutadans europeus pot mantenir una conversació en un altre idioma que no sigui la llengua materna" (es referia realment a la materna o, més tost, a l'oficial de l'Estat?). D'aquí que cregui que "hi ha un problema d'idiomes, però no és, només, un problema d'idiomes".

No deixa de ser curiós el fet que reclama Antonio Tajani als Estats membres de la UE quant a comunicació i llengües. Ell mateix dóna l'exemple de parlar a l'Institut Cervantes amb la llengua d'aquest escriptor universal, i llig uns 15 folis en un bon castellà. Quan sentirem un polític espanyol parlant en català, gallec o euskera en les visites a les comunitats on aquests idiomes hi són oficials? La resposta és òbvia: mai, perquè no ho necessiten; no creuen en les altres llengües del seu Estat (en teoria, protegides per la Constitució) i, descaradament, perquè no ho volen.

Josep Lluís Carod-Rovira parlava a Ciutadella també de llengües, entre altres coses. Advocà per la coneixença d'idiomes com a eix d'un futur de garanties i per consolidar un país millor preparat davant tots els reptes globalitzadors. Recordava els Estats amb una situació econòmica més greu a Europa: Grècia i Espanya. Curiosament, dos Estats on el monolingüisme té un dels percentatges més alts, al qual cal afegir Hongria, un altre Estat monolingüe en plena crisi. Coincidència? Si Tajani proposa més interrelació comunicacional entre els països d'Europa –conèixer, entendre, llegir, escoltar i veure amb més llengües la nostra actualitat–, ¿com és possible que les diferents llengües oficials a l'Estat espanyol estiguin tan segrestades per una legislació que les limita/confina estrictament a dins les fronteres autonòmiques? És així. La llei 46/83 prohibeix l'emissió televisiva fora de l'àmbit de la pròpia Comunitat Autònoma. Només, que per tranquil·litzar els sectors més reivindicatius, el 1999 s'afegí a aquesta llei una disposició addicional que permet la reciprocitat emissora entre dues autonomies contigües si els respectius governs autonòmics així ho acorden (cas balear-català, però limitat i censurat). No obstant açò, igualment estam en mans de la voluntat governativa enfront del que ha de ser un dret ciutadà inqüestionable: la lliure elecció.

Si a Europa la coneixença d'idiomes ha de ser un bé públic en favor de l'enfortiment de la Unió, no ho hauria de ser també l'obertura idiomàtica d'emissions radiotelevisives (i altres mitjans) en llengües no-castellanes a l'interior de l'Estat espanyol? De fet, ja existeix una directiva de la Comunitat Europea sobre serveis de comunicació audiovisual que preveu la recepció de canals que emeten altres estats. Per tant, cal parlar de clar incompliment d'aquesta directiva a l'Estat espanyol, a pesar de les contradiccions jurídiques internes (La Constitució empara el dret a rebre informació qualsevol i 'protegeix' –en teoria– les diverses llengües i cultures de l'Estat) i externes que s'emeten des de la UE (directius europees, declaració de principis del Tractat de Lisboa) i de la Comunitat Internacional (Declaració dels Drets Humans, etc).

Tajani, a més, remarcava i recordava el Tractat de Lisboa on el preàmbul diu que existeix el desig "d'augmentar la solidaritat entre els pobles (quins pobles? "poble" aquí vol dir 'Estat' o vol dir 'base humana social i cultural històricament reconeguda'?) dintre del respecte de la seva història, de la seva cultura i de les seves tradicions". I quin és el nostre Poble? Si Europa parla amb aquest termes, ¿com hem d'arribar a Europa si l'Estat espanyol ens hi barra el pas, si més no, a una part important dels seus ciutadans en la condició cultural? I és que el debat és molt vell i la conclusió de Carod-Rovira és que "no hi ha res a fer, perquè a Espanya no ens volen entendre", i, per tant, ell creu que cal cercar un altre camí per arribar a Europa. I si hem de parlar de finançament, balances fiscals i espolis, el tema es perllongaria fins no acabar mai. De fet, Carod-Rovira vira l'enfocament sobre el futur en clau econòmica deixant les banderes de serrells indentitaris als calaixos d'èpoques pretèrites. Per a ell el nacionalisme ha mort i neix la Nació i la lluita per a una nova construcció nacional.

El vicepresident de la Generalitat de Catalunya parlà d'un futur nacional català construït amb una base social plural, diversa i bastida des d'una posició radicalment democràtica. L'Estat espanyol continua sent un espai polític i jurídic d'inseguretat i ambigu per a molts ciutadans. Tot i les bones intencions en el preàmbul del Tractat de Lisboa i la fe immortal de Carod-Rovira sobre un futur de plena llibertat, cal no oblidar que en el mateix preàmbul del tractat esmentat s'edifica una altra barrera: "RECORDANDO la importancia histórica de que la división del continente europeo haya tocado a su fin y la necesidad de sentar unas bases firmes para la construcción de la futura Europa...". Hi tindrem cabuda? A pesar de la solidaritat i el respecte que malden de manifestar els tractats de la UE cap els pobles amb cultura, història i tradicions, la televisió anuncia mal temps i el Tractat de Lisboa, igual que la Constitució, mantenen l'antilogia en la seva finalitat –o bé l'amaguen sigil·losament.

L'actual crisi fa trontollar els ciments de la construcció europea, fins i tot per als més grans que sempre han apostat fort per l'entitat política del Vell Continent. A més, s'hi afegeixen elements d'inseguretat jurídico-político-culturals que ens poden fer ser euro-escèptics en un major grau. Tanmateix, la voluntat de creure en un futur lliure ens durà al que molts analistes polítics de la comunitat internacional valoren ja com un fet: que el dret dels pobles i dels homes no pot ser prohibit ni negat per cap ordenament jurídic i, per tant, tampoc per la Constitució espanyola. Cal destriar el dret polític del dret jurídic.

Molts lectors es demanaran què hi té a veure una reflexió així en un suplement cultural com aquest. Doncs hi té a veure molt, moltíssim, si és que parlam de Cultura amb majúscules.