Bell vaixell

Tothom plorava, a can Martí; li allargaven la mà i li expressaven el condol, l'esguardaven, magre i camallarg, de rostre blanc, destacat pel negre intens del vestit, ulls esglaiats, cabells llargs.

- I ara, què? -li va dir l'oncle Jeroni.

En Martí s'arronsà d'espatlles. El portà dins la cambra del mort, estirat, més llargarut que no havia estat en vida, nas aguilenc, peus puntuts, com dos cims nevats sota el llençol blanquíssim. Eh, que feia cara de bonhomia, de confiança en el seu fill? Ara, res. En Martí prendria de cop i volta els pinzells, posaria música al tocadiscos, i de sobte, ah, el rampell fresc, insospitat, el geni a frec de polsos!

L'oncle Jeroni va sortir de l'habitació, alacaigut. No en farien res de bo, d'aquell jovenot. Encara gràcies, si ell es casava amb la mare i es feia càrrec del germà petit. La mare sempre li havia agradat. Sí, en Jeroni va somriure, mentre ja omplien la caixa, encara ho arreglarien. En Martí també somreia, segur del seu triomf i el mort, vet aquí que el mort també feia cara de riure, mentre l'embolicaven amb plàstics i clavaven la lluent tapadora del bagul. Potser se'n fotia de tot plegat.

En Martí va provar de pintar allò que sentia. S'hi va passar moltes hores i res, i això que semblava tan senzill! Va fer proves que li llençaren literalment pel cap, a les galeries que visitava. Va gastar els doblers del conco, que finalment s'havia casat amb la mare i l'alimentava, ben a desgrat, i els galeristes es van burlar del seu art. I ell valia, ho sabia cert. Va agafar na Susanna, la va portar a l'estudi, entre musiquetes i romanços, i sí que ho feia bé, no pintar, és clar, no vull dir això, ella res no entenia de pintura. Però na Susanna no volia passar-se la vida despullada fent de model, i sense saber amb què comptar, i va acabar casant-se amb un altre que potser no feia tanta patxoca, que no pintava res, però que tocava de peus a terra.

Un dia en Martí, desesperat, va anar a la cambra on pintava. Allà al fons hi havia el cavallet, encara amb la silueta de na Susanna davant el mar, sense acabar. Va prendre embranzida, rabiüt, saltà, a una passa de la tela, i es ficà dins el quadro. Ah, que bé! Ara veuria l'altra cara de la realitat, ingressaria a la glòria. I va veure, efectivament, les estrelles, però no les estrelles de la fama, sinó les de la capada que va pegar, perquè va foradar el llenç i va fotre una tal morrada contra la paret que va fer prop de matar-se.

Allò sembla que li va obrir els ulls, a més del cap, i va decidir cercar una feina i estudiar, a més, a l'escola de Belles Arts. Demostraria qui era, si era algú, i, si no, almenys ho hauria intentat.

Treballava a un magatzem, de comptable, i les tardes anava a escola. Primer aquelles lliçons tan acadèmiques li semblaven poca solta; perspectives, teories del color, materials. Per a què servia tot allò, si ell tenia tanta imaginació, si només, zas, quatre retxes i ja feia una obra mestra, fresquíssima! Més tard, com més tècniques li mostraven, més perdia aquella antiga seguretat. No dominava la figura humana, no sabia conjuntar-la amb un paisatge, ni que fos imaginat: Hi havia mil detalls preciosos que sempre havia passat per alt i que enriquien l'encert de la primera empremta; tot era susceptible d'esser perfeccionat. Arribà a pensar que no en sabia gens, de pintar, tot el contrari que abans, i llavors els mestres li deien que ja tenia un bon començament, amb aquella humilitat interior; ara trobaria l'autenticitat artística.

Convivia a un pis amb tres estudiants més. Els diumenges descobrien l'amor en cites renovades, experiències que després es contaven durant tota la setmana. I va conèixer na Marta. Freqüentaven cataus amagats, ensopits, on petaven músiques estranyes, amb músics peluts que tocaven la bateria o feien gemegar el saxo, gent que, per un moment, ulls closos, es ben veia que ingressaven al paradís. Na Marta era tan agradosa, amb aquells ulls color de cel i aquell cabell suau i aquella tebiesa que emanava del seu cos! Abraçar-la era el que més l'atansava a la perfecció, mentre la música fluïa, el fum de les cigarretes carregava l'ambient, el licor lliscava entre els queixals i donava una enganyosa injecció d'ànim. Passejaven sota la llum de la lluna, rodona, reflectida en el mar enfosquit, com un caminet de plata, el veritable camí que en Martí no havia aconseguit emprendre.

Na Marta tenia els llavis dolços, el pols compassat. El seu contacte, feia una sensació! En Martí la va pintar amb més cura que mai no havia pintat. Durant tres anys seguits, investigant les possibilitats de la seva figura, de l'expressió. Li va mostrar el mar escumós, rera la figura marmòria d'aquell quadre de Magritte, Vaixell formós. I la noia recolzava el cap molt suaument damunt el seu pit. Callaven. No deien res en tota l'estona. Només abans de marxar, en Martí feia:

-Veus el que vull dir?

Però no havia dit res. I tanmateix ella contestava:

-Sí.

Aquest cop sí, en Martí progressava havia trobat el seu camí. Va nedar dins la mar de l'absurd i na Marta l'esperava nua, formosa, a la vorera, immòbil com una estàtua. I ella li donà la mà i l'acompanyà, amatent. S'havia trobat a ell mateix i tenia la seva musa i sabia el que volia dir.

Va pintar molt. Sempre na Marta. Ara que vegades gairebé no la coneixien. Na Marta grimpant les parets de la seva pròpia fantasia, na Marta girant el cap enrera, vers un passat inquietant, sembrat de taüts amb rostres somrients, mig cos delicadíssim i l'altre mig plomat, com una au exòtica; tot el conjunt treballat amb cura, a base de veladures i vernissos brillants. Figures primfilades, que ben bé no semblaven tocades de mans, deserts de flors humanes, cambres espaioses, plenes de quadros que eren miralls i que semblaven canviar de color i cobrar moviment, segons d'on te'ls miraves. Na Marta ajaguda en terra, sota el pes dels cabells flonjos, enmig d'un bassiot de sang. Per fi la imaginació d'en Martí funcionava. Va fer exposicions, alguns col·leccionistes adquiriren obres seves, alguns crítics el van posar dalt de tot i va començar a fer-se un nom com artista.

En Martí i na Marta, agafats de la mà, recorrien els carrers foscos de les ciutats on exposaven. Al fons hi solia haver el mar, o l'asfalt mullat, lluent com unes sabates de xarol. Cercaven els ports fumosos, bruts, corrien cap al fons d'una imatge, na Marta vessava una llàgrima calenta, damunt la superfície freda del seu cos mineral, com un regalim de mel que, en llenegar avall damunt la pedra polida, deixava anar una mica de fumet blanc. Baixava pel seu coll llarg, fort, per damunt el seu pit i el braç de marbre, i en arribar a la seva mà esdevenia una rosa perfumada.