Papers humits

Va baixar les 43 escales que hi han de la porta de casa al carrer, corrents com mai, però ja no hi havia ni un paper. Amb 14 segons, el carrer estava més solitari que mai.

Va mirar per tot arreu, a les papereres, va cridar el carter però ja no hi era. Va mirar cap al cel, cap a la mar, i de cop, es va fer fosc en la seva mirada.

Un any després d'aquell fatídic matí, la Júlia es va despertar com cada dia a les cinc del matí per escoltar –sense interrupcions acústiques– l'aire per sobre del mar.

Quan ja portava dos cafès en el balcó, sentint –i observant– l'horitzó més que ningú, el carter –el mateix que va desaparèixer en 10 segons– la va cridar dient que tenia un sobre per ella.

Va somriure irònicament, i de cop, en el mateix i precís moment que va obrir el sobre, només per notar el tacte del paper, somiant paraules, històries, en el precís moment que va obrir el sobre, també va obrir la mirada, la vista, el mar com un dibuix més nítid que mai, l'aire que el podria veure i no s'ho creia, els pescadors la saludaven i els papers que va perdre feia un any descansaven als peus de la cala...

Papers humits
en els dits de les carícies perdudes,
frases de paraules que es queden mudes,
cantonades de tristeses sota el balcó,
la teva cala és una
esquerda a la foscor.

Paper humits
en els llits del matí amb la finestra tancada,
escric el que no dic per la teva mirada,
llegeixo el que no veig -que avui ja no és ahir-
per dibuixar-te la calma on vols dormir...

Paper humits
sobre els teus pits entre les mans
que escriuen el després d'un abans,
els mugrons que
indiquen el camí
per oblidar el que s'ha d'oblidar del ahir.

Papers humits
autopistes per fugir
als quilòmetres de
les teves passes,
la nit que et vas acabar de vestir
quan et vas treure
les calces.

PD: T'escriuré per llegir-te.

marcriera@benmirat.net