"Conèixer la veritat ens fa lliures"

Qui és Simó Vallès?
Simó Vallès és, segons el seu punt de vista, l'home més lleig del món; però no et refiïs mai de les persones que proclamen públicament els seus defectes. Simó és un homo desafortunat físicament, amb una malformació molt desagradable, però que té unes qualitats –coratge, constància, capacitat d'esforç i una empatia fenomenal– que compensen les anormalitats. Globalment pot arribar a ser una persona bestialment atractiva. Amb la radicalització d'aquest personatge he volgut reflexionar sobre la bellesa. Fins que no coneixes a fons una persona no saps si és realment bella. És similar a l'art. L'art ens pot emocionar sense que el resultat final encaixi en els cànons tradicionals de la bellesa. La bellesa té a veure amb el misteri ja que sense misteri no hi ha curiositat. Simó Vallès no serà mai guapo, però si mes no és misteriós.

Conti'ns, què el duu a la base narrativa de l'assassinat del Pare Huguet?
El punt de partida de "La casa de gel" és el relat de mon pare de l'assassinat de Joan Huguet. Sebastià Pons Barber, a qui dedic la novel·la, en va ser testimoni involuntari quan tot just era adolescent. Aquesta mort el va marcar i ens la contava moltes vegades amb tots els detalls. Des de la primera vegada que el vaig sentir, el relat em va impressionar i em va tatuar per sempre a la memòria una imatge de l'absurditat de la guerra i de l'heroisme. Quan em vaig posar escriure, el primer que vaig voler representar va ser aquesta mort que m'havia estat contada com si jo fos un missatger entre dos mons. Els desitjos d'un al·lot, però, no solen coincidir amb la seva realitat i vaig fracassar de forma continuada. Quan vaig dominar més l'ofici d'escriptor ho vaig entendre. Aquell relat pertanyia a mon pare i, sobretot, als familiars del capellà amb qui m'uneix una respectuosa amistat. La solució només passava per un distanciament amb la història tot aprofitant el dolor i les emocions que m'havia causat. Així va sorgir "La casa de gel". Està basat en aquell dolor, però els protagonistes no tenen res a veure ni amb mon pare ni amb la mort del senyor Huguet.

Per als qui encara no han llegit el llibre, tan horrible és el secret del pare del Simó?
El secret és espantós. Tant que fa que al pare del protagonista li surtin d'un dia per l'altre cabells blancs quan tot just frega els vint anys. És un secret que no només afecta Arístides, sinó també la seva família política, o sigui tota la família sencera de Simó. La capacitat de perdó també era una facultat que volia destacar en contraposició amb l'amnèsia, que em sembla un error polític molt greu. Ningú té dret a alçar cases de gel al nostre voltant per protegir-nos de la veritat.

Tenir secrets ens torna malalts?
No, els secrets formen part de la nostra vida i, per tant, de la nostra salut mental. Allò que ens torna malalts és viure en la mentida. Conèixer la veritat ens fa lliures. I açò és el que persegueix durant tota la novel·la Simó.

Per què els llibres bons s'han de tirar a la mar?
És com un homenatge. He passat un bon moment amb tu i ja no el tornaré a passar igual. És una característica, però, del protagonista. Simó diu que els llibres que no li han agradat els col·loca de nou a les prestatgeries perquè mereixen una segona oportunitat. Jo crec en la màgia de la literatura, i aquesta dèria de Simó té una base autobiogràfica. Ha de ser molt dolent un llibre perquè no en puguis treure res de bo.

Com ha aconseguit plasmar el fet novel·lístic malgrat la relació familiar que el duu a la narració? És difícil distanciar-se?
Sí. Com t'he dit vaig haver de fer servir les analogies per poder enfrontar-me a aquesta història. Si no hi ha distància no hi ha ficció. És una regla d'or. Aquesta història és la que més m'ha costat de totes les que he escrit perquè era massa deutora de la realitat. Quan vaig aconseguir aquesta distància, tot va ser molt fàcil. De fet, et puc dir que la vaig escriure en tres setmanes. No s'ha de confondre, però, escriure i reescriure. Som perfeccionista fins a l'obsessió amb la reescriptura dels textos i, a aquest darrer procés, hi vaig dedicar més d'un any.

Els lectors coincideixen que no és una història que deixi indiferent, a l'igual que a la resta de les seves publicacions... Com definiria el segell literari de Joan Pons?
Que diguis que hi ha un segell literari Joan Pons ja és un elogi. Hi ha que distingir entre l'estil i l'empremta de l'escriptor. D'estil tots en tenim un. L'empremta d'un creador és única i l'escriptor ha de mantenir-s'hi fidel. Jo intent fer un realisme líric que cerca la visualitat en els detalls sense negligir l'acció i la història que es conta.

"La casa de gel" ja té al voltant de 400 amics al Facebook. Les lletres han assumit aquesta xarxa social com a bàsica per a la promoció?
L'èxit del perfil que hem fet al Face­book ens ha sorprès a nosaltres mateixos. Era una prova, però les proposicions d'amistat han estat molt nombroses, igual que la resposta positiva a les peticions que hem enviat. Les possibilitats que ofereix internet són infinites i les xarxes socials són una plataforma ideal perquè actuen d'altaveu entre un públic prèviament seleccionat: el somni de tot publicista. A més, "La casa de gel" ha estat editat en format electrònic, la novel·la ha estat nominada i es pot votar al web oficial d'Òmnium Cultural –santjordi2010.santjordi.omnium.cat– com a possible llibre de Sant Jordi i, per primera vegada, els membres del portal Què llegeixes? de la Generalitat de Catalunya estant tenint l'oportunitat de fer una lectura compartida que ja ha rebut més de dues mil visites i més de cent persones n'han volgut dir la seva per internet. Promoció, però també eina útil que posa en contacte lector i escriptor.

"La casa de gel" abraça una preuada relació de llibres. Són les seves joies personals?
Encara que els hagi llançat a la mar perquè són llibres que li han agradat, són les seves joies mentals més preuades. Al portal Què llegeixes? ja circula la Llista Simó, una llista de totes les obres citades. "La casa de gel" pretén ser també un cant a la lectura i no em fa res citar frases dels meus autors preferits que, després de la lectura, em pertanyen a mi. El menorquí Cees Nooteboom diu que escriure consisteix a reordenar allò que ja s'ha escrit, i els millors són aquells que no permeten que es noti. Açò era a finals del segle XX. Ara és igual que les costures del monstre es vegin. Els pensadors contemporanis francesos fins i tot ho han batejat: ho anomenen postproducció.

Recomani'ns un llibre per aquest Sant Jordi.
"Londres nevat" de Jordi Llavina. És un recull de relats fascinant escrit amb el segell inconfusible de l'escriptor de Gelida. Com que és un llibre del 2009 i a les taules de Sant Jordi només hi ha novetats, si no el trobés compraria per regalar "Maletes perdudes" de Jordi Puntí, "Lokus" de Ponç Pons o "El cant de l'alosa" de Pau Faner. Una collita magnífica digna de formar part de la Llista Simó Vallès.