"Seny, sentit i sensibilitat"

La propietària d'aquesta intensíssima i intel·ligent mirada és Maria Teresa León, poetessa i escriptora, i companya d'Alberti. Ella ja pertanyia a una generació de dones reconeguda com a meitat indispensable per l'evolució de la literatura. Però fins arribar aquí, va caldre caminar per terrenys ben esquerps.

La perspectiva que tenim ara de les escriptores del passat que trencaren motllos, vernissada d'encant aventurer i independent per la llibertat que ara gaudim, no és real. Moltes d'elles van escriure lluitant solitàries i aïllades no només contra els rols establerts, fòssils que encadenaven a la dona com un ésser desprotegit, dèbil i inepte, sinó també contra la desigualtat en les oportunitats de recursos i reconeixement públic de la seva feina escrita. Obviant, és clar, que havien de superar-se contínuament en qualitat i aprenentatge en la literatura. Sovint, aquesta actitud els hi va sortir extremadament cara, tractada com excentricitats infantils. Avui dia, ens costaria molt admetre les circumstàncies que va viure Jane Austen (Orgull i prejudici, Seny i sensibilitat) escrivint d'amagat en el menjador de la casa parental amb trenta anys llargs mentre tothom lamentava la seva suposada mala sort de fadrina. O a les germanes Brönte (Jane Eyre, Cims borrascosos), abduïdes en els seus països inventats d'Angria, Gaaldine i Gondal per fugir d'una societat dedicada a la lenta destrucció de l'individu i a l'inexorable degoteig de mort dins la família, fins arribar a l'extinció prematura dels germans. O la doble humiliació que va viure Karen Blixen (Memòries d'Àfrica) per la incomprensió social davant la seva voluntat de separar-se a causa del contagi de sífilis (i per altres raons) pel seu suposat fidel marit. A Edith Wharton (L'edat de la innocència, La conca), marxant fastiguejada dels Estats Units per l'escàndol del seu divorci i viatgera vocacional amb parella de fet per Europa. O a George Sand, també divorciada, ésser de contranatura segons l'opinió pública de l'època per voler accedir al paradís social i cultural reservat als seus col·legues masculins, vestint i alliberant-se com ells.

I si ara veiem com inacceptables aquestes circumstàncies (tan inadmissibles com les seves protagonistes, bé que es rebel·laren contra elles!), què no pensarem d'una demanda, tan ingènua i a la vegada tan de calaix, de demanar un espai personal, la famosa habitació pròpia reclamada per Virginia Woolf (Mrs Dalloway, Orlando). Quatre parets físiques, quatre parets de temps personal, de decisions pròpies, d'intimitat per créixer més enllà de les cotilles socials i culturals a les que havien entallat el paper de les dones durant segles fins a la mínima expressió. Aquelles costures començaven a ser dolorosament petites i estretes, pugnaven per rebentar dins la necessitat d'expressar-se i desenvolupar-se com a éssers propis que eren les dones, intents sovint titllats de veleïtats histèriques pels científics de l'època, que encabien a la matriu totes aquelles reivindicacions, l'afany de superació, la voluntat de créixer i enriquir-se, des del fons d'un ànima inquieta teclejada per les puntes de les neurones cerebrals. Escandalitzant amb molt de sentit, amb el seny d'assumir totes les conseqüències que les marcarien definitivament, aquelles dones mostraven al món la sensibilitat que les consumia per dins.

Ara mateix també hi ha dones que s'expressen en circumstàncies difícils. Saben que escrivint i estenent l'escrit, arriben a moure i remoure consciències. Tant les dones d'abans com especialment les d'ara que escriuen en to de denúncia, ens volen fer partícips d'una realitat que les angunieja i les paralitza. Fugim de prejudicis i de modes comercials: en realitat ens parlen de dones que podrien ser de la família o amistats, nosaltres mateixes. Apropem-nos a elles sent conscients de la sort per viure en una realitat força feta a mida que ens respecta i ens fa lliures, i intentem mirar el món més enllà del nostre horitzó de pantalla líquida. Hi ha dones que encara es juguen la vida i la dels seus perquè nosaltres siguem un poc menys ignorants amb el món que compartim. Es mereixen, si més no, que els hi donem l'oportunitat de fullejar ni que sigui una pàgina de qualsevol escrit seu.