En el meu últim escrit us vaig explicar com les guitarres elèctriques i l'Awop-Bop-Balula-Balam-Bam-Bu van arruïnar la vida d'un al·lotet que anava per estudiant modèlic i es va quedar en algú que no sabria situar Estònia a un mapa, però que es va prendre la molèstia de memoritzar les lletres de Public Enemy per rapejar en la intimitat del seu cotxe (ah, si el meu Sant Cristòfol xerrés!). Segur que molts de vosaltres, que rocanrolejau com huracans, us vau sentir identificats amb alguna de les anècdotes que contava.
Bé, avui farem com en Son Gohan quan li toquen un poc els "collons" i passarem al següent nivell de Superguerrer. Ens ocuparem de com viu una persona totalment infectada amb el verí del rock, fins a extrems quasi patològics.
Aquest Facebook que tant agrada a la "jefa" Raquel (Farmville? va! si vols et deixo un parell de llibres!) és realment un invent diabòlic, però de vegades meravellós. Òbviament, és diabòlic perquè sembla que avui dia si no estàs ficat dins aquesta organització, directament, no existeixes. Comences penjant quatre fotos d'una juerga innocent amb quatre amics, i arriba un dia en què la teva intimitat ha desaparescut per complet i és enterament per culpa teva, perquè ara ja no penses en passar-t'ho bé un dissabte vespre, penses en com lluiran les fotos quan les pengis demà al punyetero CaraLlibre. No vius, fas cosetes per després publicar-les a un ens virtual gegantí. Aquest és el tren del progrés, està en marxa i si vols baixar t'has de tirar a la cuneta i posar-te casc. Terrorífic, com a mínim.
Però una de les coses meravelloses d'aquest invent són els enllaços a YouTube i com, a partir d'ells, tots hem après a emprar la cultura pop per reflectir els nostres sentiments. Perquè quan alguna amiga penja alguna balada d'Alicia Keys i respon a la maquiavèl·lica pregunta "Qué estás pensando?" amb un "...", toca preocupar-se amics. Més val agafar el telèfon, preguntar-li què tal va tot, i acumular paciència. El mateix passa quan algun amic que recentment s'ha quedat solter i penja qualcun dels temes més festius de Bon Jovi, com dient "ara sí que m'ho estic passant bé". Aquest home té problemes. Heu de ser bons amics i ajudar-lo.
No és una passada com s'ha generalitzat aquesta pràctica? Per exemple, una cançó que va escriure un tio de Bristol l'any 1986 pensant en com li agradaria adquirir estupefaents una fosca nit de novembre, serveix perquè una al·lota de Ferreries li digui al món (però sense dir-ho massa clarament) que està farta que aquell al·lotet no li faci punyetero cas, ni tant sols quan es posa aquella camiseta que deixa poc a la imaginació. Fantàstic. Però com els cavallers Jedi, té el seu costat fosc: Provau a penjar "Layla" i tots els novietes de totes les vostres amigues es pensaran que les desitjau, o que directament esteu tenint un "asuntillo" amb elles. I si per casualitat mentre ordenàveu els cd's heu trobat un tema d'ABBA que us ha recordat que són El Millor Grup De La Història, i l'heu compartit amb el món sencer, doncs polèmica assegurada. Però ei, açò és el que mos agrada, xerrar i xerrar i xerrar sobre el rock'n'roll, no?
Un altre símptoma que ens revetla que estem definitivament malalts és el que el meu amic Trepi anomena "Síndrome de Diògenes Virtual". La síndrome de Diògenes real és aquella que afecta sobretot persones majors, aïllades i soles, que acumulen deixalles als seus passadissos i habitacions fins a, en un cas extrem, abandonar tot sentit de la higiene. Un poc com la vella dels moixos dels Simpson, per entendre'ns.
Bé, mentre estic escrivint aquestes línies tenc posat un concert de Tom Petty (està tocant "Shake, Rattle And Roll"!!!) que m'he baixat amb l'eMule. És la primera vegada que el veig, i la veritat és que no li estic prestant gaire atenció, a pesar que és, a totes llums, excel·lent. Per què aquesta falta total de respecte? Per què no estic devorant cada segon d'aquesta memorable actuació? Si en el passat he cremat (literalment) un VHS del "The Song Remains The Same" dels Led Zeppelin de tant de posar-lo!
Fàcil. Avui dia tenim accés a tantíssim material en format vídeo i àudio que, senzillament, no el valoram. M'ha passat un munt de vegades que m'he baixat la discografia completa de, posem per cas, The Grateful Dead (20 cd's d'estudi! més de 40 discos en directe!) i he acabat baixant-me un recopilatori pel cotxe, aclaparat amb la tasca d'escoltar un per un tots els seus treballs. Ho faré algun dia, però avui em fa més ganes escoltar per milionèsima vegada l'"Appetite For Destruction".
I per acabar amb aquest repàs a les formes d'obsessió, una coseta més tòpica, però no per açò menys poderosa. No és més que el típic "aquesta cançó em recorda a tu". Ja sé que aquest sentiment no és patrimoni exclusiu de malalts com nosaltres: qualsevol parelleta amb un mínim de gust pel pastelisme té "la seva cançó"; o tots aquells que passen de certa edat esbossen un somriure quan senten una cançó "de la seva època", ja que segur que evoca records feliços de temps on tenien menys panxa cervesera i més cabells al cap.
El matís aquí radica en la intensitat. Quan avui matí a Rock'n Gol han posat "Nothing Else Matters" (un tema que no escolto pràcticament mai, per sobat i perquè realment els Metallica tenen millors balades), he recordat el precís instant quan vaig comprar el Black Album (un dissabte de juliol, amb els meus amiguets vam anar amb el bus de línia a passar el matí a Maó, i jo me'l vaig pillar a Divertimento per un preu, vaig considerar, prohibitiu), com vaig arribar a casa i vaig posar aquest tema unes deu vegades seguides (cert!). Fins i tot m'en recordo de la filleta que m'agradava en aquell moment (una catalana guapíssima que acaba de tenir una filla! Déu meu, que vell em fa sentir tot açò...!). És realment meravellós el poder evocador que arriben a tenir una sèrie de ritmes, melodies i harmonies, és a dir, tothom associa bells records a les seves cançons preferides, però aquesta merda és forta!
Açò em fa pensar en aquell llunyà escrit en què xerràrem de les diferents formes d'apropar-se al rock'n'roll. Per entendre'ns, avui dia estic obsessionat amb Radiohead, he arribat 15 anys tard, però finalment m' he convençut que "OK Computer" és possiblement es disc més important de la nostra època, i estic descobrint poc a poc la seva genialitat. Però amics, dins el meu cor aquest grup mai superarà a un grup tant efímer i intranscendent com els Skid Row clàssics. Per què? Perquè mai oblidaré el dia en què el meu amic (i heroi) Joe Mina, al soterrani de ca els seus pares, em va posar l'inici del primer tema, "Monkey Business", amb el riff de guitarra tan sexy, la veu de Sebastian Bach que va pujant d'intensitat fins que entra la bateria i el tema explota sense pietat.
Així, què? Amb 26 anys de "merda" ja no hi haurà cap música que em marqui com em va marcar quan en tenia 16? Definitivament hi seguirà havent música que em marqui, el truc es mantenir la fam de nova música tant intensa com el primer dia. I mantenir aquesta actitud davant tot el que et brinda la vida! Fins d'aquí a dues setmanes!
T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.