Trampós, que ets un trampós (1)

El COI té la missió de fer de l'olimpisme un bastió en el que es recompensi els atletes pel seu talent i pel seu dur treball en l'entrenament i on no hi hagi cabuda per a les manganyes. Als JJOO d'Atenes es va atrapar a 26 positius i 14 a Pekin. A Londres el control antidopatge va ser utilitzat com un arma de dissuasió massiva, abans de la cerimònia inaugural, ja es van capturar a 10 tramposos que trucaven el seu organisme. En els 17 dies de competició van ser 6.250 les mostres analitzades.

És evident que les campanyes preventives i educatives, els intents per convèncer els esportistes de que dopar-se es defraudar, que significa delinquir i que pot danyar la pròpia salut han fracassat, enfront dels immensos guanys econòmics dels astuts pillets, que amb males arts, corren amb les venes abarrotades de substàncies que els fan ser falsos campions.

Com Riis, guanyador del Tour, que relata en la seva biografia detalls domèstics referents a com guardava EPO en la nevera de casa o com davant els rumors de inspecció, es veia obligat a llençar ràpidament tot el seu dòping al lavabo o com la missió del metge era la d'esborrar les petjades dels estimulants del cos del transgressor.

Per desgràcia, la violació del reglament antidopatge és habitual i sembla ser que en el ciclisme era rutinària i embruta -a Espanya i a fora- amb males pràctiques a corredors, directors, metges i equips sencers. Per açò, ara guanyen els partidaris d'endurir la lluita contra les falses victòries, ja que son una apropiació indeguda, una estafada.

La nova política es la guerra frontal en la forma més freda, la dissuasió perceptiva, es a dir, la por. Tots els esportistes poden ser controlats sense previ avis en qualsevol moment o lloc i el càstig ha d'estar a l'alçada dels danys provocats amb la pèrdua de la gloria esportiva, dels premis econòmics i passar per la tortura judicial i la presó.

El rumb a seguir l'ha marcat l'Agencia antidopatge dels EEUU, amb els càrrecs de dopatge continuat en el cas Armstrong. Amb la sanció a perpetuïtat i la resolució de desposseir de tots els títols al ciclista falsari i mentider, ha volgut garnar, esborrar el passat.

El missatge és clar, el futur ha de ser definitivament diferent. La duresa amb els implicats en assumptes de dopatge vol posar en valor nomes als que juguen net com Miguel Indurain, que sense cap taca al seu historial és el millor ciclista espanyol de la història, les seves victòries es van fonamentar en una fisiologia extraordinària: la capacitat de recuperació, el seu llindar cardíac, el consum d'oxigen o la producció hormonal, tots els seus paràmetres ratifiquen un increïble potencial natural.

És evident que els atletes, ciclistes o esportistes de 1ª classe, porten un conjunt mínim de gens estimulants del rendiment, que els pot fer guanyar medalles o fer gols. De tota manera per treure profit del talent o de les qualitats físiques innates, sempre serà imprescindible l'entrenament extenuant, junt a la fortalesa mental per arribar als propis límits. Així, hauria de ser innecessari falsificar l'organisme i competir tots des de la legalitat, sense tramoies ni embolics i que guanyi el millor.

Armstrong només ha confessat després d'una investigació implacable. Curiosament l'FBI retirà els càrrecs per raons de patrioterisme comú injustificables, ja que alguns temien un escàndol monumental, altres no volien que la imatge de l'esport ni la reputació de l'home que havia motivat la pràctica del ciclisme entre els americans fos danyada.