Els articles «definitius» per a la Pau Perpètua són per a Kant els tres següents: 1.- La constitució civil de tot Estat ha de ser republicana; 2.- El Dret de Gents s’ha de fundar en una «federació» d’Estats lliures; 3.- El Dret cosmopolita s’ha de limitar a les condicions de la hospitalitat universal. Dit això, que ara s’explicarà, Kant passa a exposar quina és, al seu parer, la «garantia de la pau perpètua».
El primer article d’un hipotètic tractat sobre la pau perpètua estableix els principis del republicanisme: només hi pot haver pau si la legislació es fonamenta sobre el principi del reconeixement de la dignitat i llibertat humana, la qual es tradueix en la formulació de la idea de l’autonomia moral personal -en termes universals, la qual cosa remet a la noció de «ciutadania»- com a origen de la legitimitat jurídica i política -i no, posem per cas, una suposada «sacralitat» del monarca o una inescrutable «voluntat divina»-, per contraposició a la idea d’«heteronomia» que condueix a la noció de súbdit en relació al poder estatal: això és tant com establir que el reconeixement -en tant que condició de possibilitat- de la llibertat fa possible la justícia, i que l’assoliment d’un ordre social i polític just -en tant que condició de possibilitat- fa possible la pau; la conseqüència teòrica d’això és la formulació del concepte de la «voluntat general» ciutadana, només per respecte a la qual es legitima l’autoritat -i la força coactiva- vinculada al poder tant jurídic com polític -que Kant presenta associats-.
El segon article estableix la necessitat de racionalitzar -configurar jurídicament, legitimant les lleis i dotant-les d’un poder coactiu suficient- la relació entre els diferents pobles -Estats- per tal que no quedin rebaixades a una situació d’Estat de Naturalesa que no seria diferent de la simple resolució violenta dels conflictes i la imposició -per la via de la guerra- de la voluntat dels més forts sobre la dels dèbils i per tant esclafats; la proposta kantiana consisteix en establir com a «obligatòria» l’exigència de respecte recíproc entre els diferents Estats en tant que dotats de les seves lleis i de la seva autonomia: en contrapartida, aquests Estats acorden lliurement i voluntària els principis generals que regulen les seves relacions recíproques i la dels seus ciutadans, essent així que d’aquests acords se’n deriva un major benefici per a cadascuna de les parts -per a l’establiment de relacions comercials i productives, per exemple-.
El tercer article afirma que els principis federalistes exclouen l’establiment d’una política imperialista o colonialista, ja que la relació interestatal s’ha de basar -per imperatius de la raó- únicament en el respecte i el reconeixement recíproc dels diferents pobles entre si, la qual cosa es tradueix en unes relacions hospitalàries -i no ‘hostils’- entre els seus ciutadans en uns termes que permetin el lliure trànsit de la totalitat del món habitable per part de tots, ja que la terra no és finalment propietat exclusiva de ningú: d’això Kant en diu principi de la hospitalitat, essent evident que aquest principi no assoleix encara la dignitat d’una eventual -però actualment impossible, reconeix Kant- Constitució Cosmopolita, tot i que constitueix una passa en la bona direcció, en un procés d’aproximació -a l’ideal de la raó- que Kant considera com a continu i il·limitat, però al mateix temps com a «necessari» des de la perspectiva del coneixement de les «lleis de la natura».
Efectivament, allò que per a l’home és una exigència i un deure moral, no només no resulta impossible o irrealitzable, sinó que, fins i tot en contra de la voluntat humana vista en termes empírics -allò que ens ve donat per l’experiència-, la natura ho garanteix i ho «imposa» per la lògica mateixa de les coses, pel camí d’allò que és viable o inviable, donat que la insuportable experiència de la guerra és per altra banda allò que justament ens empeny a la recerca de la pau, o bé ens ha de portar directament a l’extinció de l’espècie. Kant no defensa un idealisme a l’estil platònic, sinó que reconeix la separació entre el paper del poder estatal -regit pel criteri de l’experiència- del paper del filòsof -regit pel criteri de la raó i de la justícia-, però demana al Governant una liberalitat suficient com per a permetre la lliure expressió de les idees filosòfiques en la confiança que aquestes no representen un «perill» per a l’Estat.
