Guillem López Casasnovas
Guillem López Casasnovas

Profesor Economia UPF

Altres papers

El maridatge de Trump entre poder i política

TW

Som molts als qui ens agradaria que fos l’economia la que parés els peus a l’autòcrata de la Casa Blanca. Voldríem, així, pensar que la racionalitat econòmica serveix per endreçar el nou maridatge observat entre poder i política, que tanta mala traça genera avui en el món desenvolupat. D’aquesta manera, els economistes contribuirien al ‘bé de la humanitat’ i ens separaríem de la visió que de molts de nosaltres es té; que no sabem el valor de res, a la cerca del cost de tot. L’economia posaria en evidència que, amb la guerra, tots hi perdem, ja que els dividends de la pau es negligeixen a benefici dels qui venen armes; que el multilateralisme és més estable que les disputes bilaterals conjunturals, per les quals, segons la teoria de jocs, la reputació gairebé no compta; que els aranzels contra el comerç global perjudica a molts, particularment als treballadors que menys frueixen de rendes de capital; que la política i els negocis tenen tempos i motivacions diferents dels que prevalen en la negociació trumpista, avui magnificada per un suposat desvergonyiment d’intimidació davant el contrari; etc.

La política, com diu Zygmunt Bauman, hauria de donar, suposadament, la capacitat de decidir ‘quines coses fer’, mentre que el poder implicaria la capacitat efectiva de fer-les. L’erosió que el segon aplica sobre la primera comença, sovint, amb la delegació de responsabilitats de política pública fora dels circuits democràtics; ben acollida pel poder empresarial, que diu que s’hi pot subrogar i ‘fer’ de manera més eficient. Els mercats substitueixen, així, el fòrum de la democràcia política. La governança s’ofereix als poders públics com a placebo, que fa de vaselina per la irrupció de la nova lògica empresarial aplicada a la política. Trump n’és l’exponent més exagerat, ja que ni la governança institucional ni la divisió de poders es dissimulen. També es debilita, d’aquesta manera, el vincle entre l’Estat i el ciutadà, que es dissol sota la idea que tot es pot externalitzar. I la societat a poc a poc es va ‘liquant’ i es fon el sentit de comunitat: la famosa metàfora de Bauman de ‘la societat líquida’. El mercat tracta, llavors, amb individualitats, i les deixalles d’aquests tractes, derivats dels efectes externs que generen les relacions mercantilitzades sobre altres individus, van directament a la galleda d’escombraries (abocador, en diu ell), que l’Estat ha de gestionar com pugui. Els hi sona això, per exemple, al que es pot observar en cert empresariat de casa nostra respecte a la immigració? Són problemes difícils de resoldre i que, en el fracàs de no fer-ho, retroalimenten l’antipolítica. Trump, en aquest context baumanià, com dèiem, és un extrem de l’anterior procés: marida, per integració vertical, poder empresarial i autocràcia política en ell mateix, com succeïa en el passat en els imperis monàrquics.

Si els mercats finalment tomben aquesta fusió de poder i política, per la conveniència dels interessos dels múltiples agents que hi concorren (noteu que no dic dels ciutadans votants), fent bones les prediccions d’inflació i pèrdua dels balanços econòmics, molts veurem que l’economia serveix, a la fi, per quelcom.

* Article publicat al diari «La Vanguardia» el dia 30 de març de 2025.