En el capítol anterior el conseller de la cosa, fatigat de tants elogis que rebia dels seus amigots inversors, pensava dedicar la jornada a fer un xubec, però hi havia tant d’enrenou a la porta de la conselleria que no hi havia manera.
I és que el nostre espia, molt ben vestit, s’hi havia plantat exigint que el conseller el rebés. Assegurava que en un any podia aconseguir els 25.000 turistes que, segons un estudi d’encàrrec, faltaven a l’Illa del Nord perquè es pogués penjar el cartell de «completo». Entre noltros, una broma, perquè ja fa estona que s’ha superat aquesta xifra i continuen amb la porta oberta.
Però el conseller es va sentir fascinat per la proposta. Perquè no és que senti un amor especial per l’Illa del Nord, però ara que ja s’han carregat les altres Illes Tropicals, què més queda, si no és aquella petita illa que durant tant de temps s’ha escorregut com una anguila? Allà sí que hi ha negoci!
La cosa que no podia imaginar el conseller és que les alegries tot just acabaven de començar, perquè, una setmana més tard, va rebre invitació per anar a boda. Resultat d’un adulteri, tot sigui dit, però boda tanmateix. I és que en aquella illa tan ventosa i amb olor de vaques, s’havia complert el seu somni més humit, que els seus dos partits s’unissin i s’anunciàs una lluna de mel luxuriosa.
- Bono -va exclamar el conseller-, açò sí que és una bona notícia!
- Idò? -van fer alhora l’assessor i la secretària, que en aquell moment s’entretenien fent una porra sobre quant pujarien enguany, sense cap control, els lloguers.
- Mem. Que es casen! -va continuar el conseller- Mira que té sort aquest president que hi tenim allà i que mai no me’n record què és de nom. Ja m’agradaria que aquí noltros, el govern de les Illes Tropicals, també poguéssim anunciar boda entre els nostros dos partits.
- Tot arribarà -va respondre na Nataixa, gens contenta.
- I tant, que arribarà -va respondre en Juan Pelayo, que babejava de tantes ganes.
Encara no hem dit que el nostre espia ja era allà, dins el despatx, disfressat del carter que havia duit el sobre amb la participació de boda... després de robar la saca de Correus.
- I la invitació diu que els nuvis s’han posat d’acord amb tot -va continuar el conseller, que bonibé plorava de tan emocionat-. Cap control, bono, a part de comptar quants banyistes hi ha a les platges i no fer l’autopista, de moment, perquè ja es va veure a l’Illa de les Discoteques que és un bon negoci per als contractistes.
- I sobre la llengua dels indígenes també s’han posat d’acord? -va demanar na Nataixa, superada per tants de disbarats.
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller-, ets com una berruga as cul. Clar que s’han posat d’acord, minimitzada i esquarterada com toca. I ara, endavant. Via lliure a tots els nostros inversors. A fer hotels i xaletassos amb piscina. I sobretot, que hi enviïn més cotxos per llogar.
- I més caravanes, supòs, si no és que volen fer dormir la mà d’obra a la platja -va afegir, sarcàstica, na Nataixa.
- Mira, Nataixa -es va plantar el conseller-. Noltros ho feim tot perquè els pobres indígenes puguin menjar calent cada dia.
- Els indígenes? -va replicar na Nataixa-. Ben arraconats els tenen, els indígenes. Hotels amb personal de temporada i cadenes comercials que xuclen tot el mercat. I res més.
- Però què dius, Nataixa? -va intervenir l’assessor per afalagar el conseller- Que no ho saps que ara anarem a Florida, Estats Units, perquè venguin el ricatxos d’allà amb els seus megaiots?
- Ui -va replicar na Nataixa-, que contents que estaran els indígenes. Precisament són encara més barques, que falten a les platges.
- Prou! -va exclamar el conseller mentre donava un cop de puny damunt la taula- A bodes mos conviden, i ara la cosa més important és preparar-nos per a la festa. I ja podeu pensar que serà festa grossa, perquè els amigots comuns encara estan més satisfets que noltros i pagaran de bon grat el convit.
