Winston Churchill, judicant inevitable la invasió nazi al Regne Unit, discursà: «Continuarem fins al final. Lluitarem a França, als mars i als oceans, cada cop amb major confiança i força en l'aire. Defensarem la nostra illa costi el que costi. Lluitarem a les platges, en les pistes d'aterratge, als camps, als carrers i als turons. Mai ens rendirem». Era 4 de juny de 1940. En quinze anys en farà cent, però aquestes paraules encara retronen. Tant, com l’odi intrínsec que el nazisme de sempre ni dissimula. L’odi no es pot combatre amb més odi quan la guerra no ha engegat encara. O ja ha engegat? Analitzem-ho.
M’he despertat amb la notícia que en un xat filtrat entre el vicepresident dels EUA i el secretari de Defensa, deia el primer, textual: «Detesto haver de rescatar Europa altre cop»; contestant el segon, explícit: «Comparteixo plenament la teva aversió cap als aprofitats europeus. És patètic». Parlaven d’una operació militar contra els rebels huties al Iemen. Tema gens fútil ni superflu. Però, clar, quan escoltem això, comencem a entendre (feliç qui encara no ho veu, puix la felicitat és la ignorància) altres retòriques i fetes dels darrers temps que venen de més enllà de les nostres fronteres.
Així, J.D. Vance, vicepresident conservador republicà convertit al catolicisme postliberal, nacionalista i tradicionalista, allunyat de l'actual Vaticà i que espera amb ganes la mort del Papa Francesc i la celebració d'un nou conclave a Roma, defensa el retorn a fórmules de ‘govern fort’ (eufemisme de dictadura, nascuda o no de les urnes) amb la religió com a element vertebrador: «Estat, nació i religió» (a què us recorda?).
Mencionat made in Trump està a l’altura (baixesa) del seu mentor. Fou qui rebentà l’entrevista amb Zelenski amb intenció humiliar-lo; i dic a l’altura per coses com aquestes: «L’amenaça que més em preocupa respecte d'Europa no és Rússia, no és la Xina, no és cap altre actor extern. El que em preocupa és l'amenaça des de dins, el retrocés d'Europa en alguns dels seus valors més fonamentals, valors compartits amb els Estats Units»; tot i que encerta sobre els valors, ho recalcà en un discurs de 20 minuts assenyalant diversos països europeus, inclòs l’aliat històric Regne Unit. Tanmateix, juga a gos falder del messies que no reconeix la Cort Penal Internacional, però sí que la Unió Europea es formà per fotre els EUA.
2 Envers l’agressivitat econòmica amb aranzels com coets, es pot considerar iniciada, segur, la guerra comercial dels EUA contra Europa (i altres). I en l’àmbit purament polític i diplomàtic, també, amb l’intent d’humiliació amb l’exclusió de la Unió Europea de la primera negociació entre els EUA i Rússia per posar fi a la guerra d’Ucraïna (per repartir-se el pastís ucraïnès). A més, per si quedaven dubtes, els EUA volen abandonar les bases militars a Europa i exigir a tots que la despesa militar arribi al 5 per cent. L’OTAN és morta. Trump l’ha assassinada amb la seva signatura de desequilibrat.
Tampoc reconforta el que escoltem de l’Est: El filòsof rus Aleksandr Duguin, principal teòric del renascut nacionalisme rus, amollà vehement que «Moscou és la Tercera Roma davant la decadència d'Occident, l'últim baluard del món cristià davant les escomeses de l'Islam i la relaxació moral de les decadents democràcies liberals europees. Rússia està cridada a reunificar Euràsia. Occident ha mort. Rússia i Amèrica estan redibuixant el món i parts d’Europa de l'Est pertanyen a Rússia». Espatarrant, filòsof! Nosaltres enmig com el dijous, esperant què diu Brussel·les... I diu el següent:
2 Que els països europeus s'auxiliïn de manera solidària davant la possibilitat de sofrir un atac bèl·lic, alhora que insta a respondre de manera novament solidària per posar en comú els recursos militars en cas de crisi, puix «la preparació i resiliència d'Europa enfront la violència armada podrien posar-se a prova en el futur» no descartant cap mena d'agressió que «afecti un o més Estats», ans reconeix sense circumloquis la «deterioració de les perspectives de seguretat» (nou eufemisme per no dir que estem ‘en faldaret’). Qui informa és Úrsula von der Leyen, que també ha establit 2030 com a meta perquè Europa sigui capaç de defensar-se enfront d’amenaces externes... D’acord. Doncs, donarem hora a l’enemic, com Gila!
Però també el nostre Pedrito diu ara que: «Hem de superar el bloqueig de la melancolia i adaptar-nos a la nova situació. Ja no podem assumir que protegiran els nostres cels, infraestructures o fronteres. Hem de fer-ho nosaltres de manera eficaç i coordinada. El moment és ara. Cal avançar cap a la integració d'una política de seguretat i defensa europea». Per això ja parla de la creació d'un exèrcit europeu, integrat pels 27 països. Y los siete enanitos, Pedrito, perquè per saber què és la Unió Europea, pels de l’Est i els de l’Oest, només cal veure el vídeo del kit de supervivència per 72 hores gravat per la comissària de Preparació, Gestió de Crisi i Igualtat, Hadja Lahbib... Potser mereixem ser envaïts!
Ara ja poden sonar els acords d’«Aces High» (per iniciats), perquè al discurs de Churchill no el creiem ni nosaltres. L'hora més fosca de la nit és just abans de l'alba... I el sol surt per l’Est i es posa per l’Oest. Estem al mig, com simples però orgullosos titelles del gran astre... del gran desastre!
