Fa quatre anys vaig realitzar un curs de Community Manager amb l'objectiu de gestionar de manera eficient les xarxes socials d’una entitat sense afany de lucre. Vaig aprendre les peculiaritats de cadascuna d’elles i també a prioritzar les publicacions per tenir cura del sector vulnerable, preservant els valors de l’associació.
El formador era una figura destacada, un especialista amb seu a Girona, i tot el curs es va dur a terme en línia. La primera sessió va començar amb una presentació i, tot seguit, em va demanar que interrompéssim la comunicació durant deu minuts. Quan va tornar, em va deixar sense paraules. Sense conèixer-me de res, havia fet una radiografia completa de la meva vida pública: el núvol d’internet li havia revelat on havia fet feina, les col·laboracions amb diverses entitats socials, els articles publicats a «Es Diari» i fins i tot la meva etapa a l’Ajuntament de Maó. Tot allò que assenyalava, el meu passat, estava a la seva disposició.
No em va agradar gaire que un desconegut em relatés tants detalls de la meva vida, encara que fossin aspectes que jo mateixa sabia que eren públics. Acompanyava les seves paraules amb imatges i, fins i tot, esmentava els meus gustos i aficions. No li vaig confessar que jo també havia investigat sobre ell abans d’acceptar el curs, cercant totes les referències possibles de l’empresa i del formador.
La segona part d’aquella primera sessió va ser encara més impactant. Em va anomenar «Pons», el cognom més emblemàtic de Menorca, i em va mostrar imatges de joves menors d’edat amb aquest cognom que, en altres indrets d’Espanya i Europa, serien objecte de persecució. De sobte, em va ensenyar fotografies a la platja, amb biquini, roba provocativa i posats insinuants, que anunciaven constantment on eren i què feien. Quan va mencionar el concepte de «turisme depredador», vaig sentir com el món se’m queia a sobre. Em deia que hi ha grups que comparteixen consells i estratègies sobre les víctimes potencials per cometre agressions, que inclouen rutines, relacions familiars i d’amistats, i ubicacions.
La meva generació, la del baby boom, si ens hem enganxat al mòbil en algun moment, ha estat per motius laborals. Vam créixer amb la idea interioritzada que el deure de la feina era primordial, que calia dedicar-li esforç i sacrifici amb l’objectiu d’assolir una estabilitat econòmica, a costa del nostre temps lliure. Et trobes enganxat laboralment encara que signis un compromís de desconnexió digital.
Les noves generacions són addictes al telèfon de butxaca, els casos d’assetjament escolar a través del mòbil i les xarxes socials han augmentat i traspassen les fronteres de l’escola i del carrer. El seu ús abusiu juga en detriment de la salut mental i cal que ho tractem amb urgència. Primer, necessitem acceptar que el problema prové dels adults, pares i mares en els quals la joventut s’emmiralla. Crec, seriosament, que falten més espais, tallers i conferències, que ens mostrin les conseqüències dels usos inadequats, i que es faci complir la llei en quant a l’accés d’aplicacions i pàgines prohibides per a menors d’edat.
Voleu el contacte del meu Social Media Manager gironí?
