Daniela té 30 mesos d'edat. És una dels 5.000 infants menors de sis anys que, segons la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social a l'Estat Espanyol (EAPN), viuen a Balears en situació de pobresa severa. A Menorca n’hi ha uns 400. Els menors en situació de pobresa severa a Balears sumen una mica més de 16.000, aproximadament el 15% de la població d'aquesta edat. La majoria d'aquests infants i adolescents pertanyen a famílies immigrades sense permís de residència.
Isabella, la mare de Daniela, va arribar a Espanya fa 8 anys. Va viure en els hivernacles d'Almeria, va sofrir abusos i, quan va poder, va canviar de lloc de residència. Ara treballa tres hores diàries en el servei domèstic sense cap mena de cobertura legal. Açò dificulta que pugui aconseguir l'arrelament social, accedir al permís de residència i a ajudes oficials. A Balears altres 5.000 famílies amb infants menors de 6 anys coincideixen en les seves vivències de desemparament, solitud, exclusió social… Pràcticament els seus únics suports socials són ONG com Creu Roja, Càritas i altres.
Mare i filla subsisteixen amb menys de 600€ mensuals per afrontar les despeses d'alimentació, habitatge, energia, transport, etc. Isabella no compta amb xarxa familiar i el seu entorn social es redueix a una sola amiga en situació similar. El progenitor està il·localitzable. Durant els primers 18 mesos de la nena, habitaven un soterrani humit, fosc i molt fred fins que, fa uns mesos, mare i filla van aconseguir ajudes per instal·lar-se, rellogades, en una petita habitació.
Sa filleta va ser escolaritzada amb 25 mesos en una escoleta pública. Presentava un greu retard de llenguatge parlat. El seu retraïment emocional i social eren tan acusats que es mantenia allunyada d'iguals i adults. La seva activitat lúdica es basava en una escassa manipulació d'objectes. Davant aquestes dinàmiques d'aïllament i pobresa cognitiva, sovint, les criatures erròniament són identificades com a perfils TEA (Trastorn de l'Espectre Autista). Tanmateix, és el context de vida greument empobrit i estressat el que provoca greus mancances estructurals de la ment.
La limitació d'espais en els habitatges compartits restringeix la possibilitat d'activitat espontània i les pantalles esdevenen una gran temptació de la qual és difícil fugir-ne. A aquestes circumstàncies, se sumen el lògic descoratjament de la mare, l'enfonsament de l'autoestima al qual arrossega la situació d'exclusió i solitud, la confusió en què viu per desconèixer l'idioma, els patrons culturals, etc.
Cada any aquesta escoleta acull criatures i familiars víctimes de greus desigualtats. Des del primer moment tenien un tracte exquisit amb la mare, valoraven el gran esforç que estava fent per a protegir la filla, li expressaven obertament alegria quan arribaven, cuidaven que comptés amb la informació essencial i demostraven interès pel seu dia a dia.
Daniela va ser acollida en un ambient intens de tendresa. L'empatia recíproca entre la mestra i ella superava els límits de les seves escasses competències verbals. L'ambient amorós li aportava l'energia que el seu retraïment li restava. La tutora va prendre consciència que, en gran grup, les seves mancances desplaçaven l’infant als marges de la convivència. En lloc de posar-li un suport individual, van crear un grup reduït de criatures: sis en total. Així, amb els mateixos recursos humans, l’escoleta va adaptar-se a les necessitats personals en una dinàmica inclusiva. En aquest nucli, les relacions són més estretes, donen oportunitat a la tendresa i l'empatia sorgeix amb facilitat. Així la crida al desenvolupament forma part de la quotidianitat.
L’escoleta els oferia emportar-se en préstec joguines, contes, etc. que van recollint de les famílies per a totes les ‘Daniela’ del centre. A més, posaven a la mare en contacte amb la xarxa de responsabilitats educatives compartides del barri. A poc a poc, n’Isabella va anar començant a participar en grups d'ajuda mútua. També en tallers de cuina, de castellà, etc., als quals pot acudir amb la seva filla.
Aviat Daniela va desbloquejar el seu llenguatge i va entrar en procés de normalització evolutiva i afectiva fent decaure la sospita de TEA, La mare, Isabella, no ha sortit de la pobresa severa, però entra somrient en l’escoleta. Ha trobat un espai on se sent estimada i se la valora i així pot recuperar l'alè.
Estem a meitat de curs. L'equip educatiu de l’escoleta té clara la necessitat d'aprofitar al màxim aquesta oportunitat perquè Daniela afronti el canvi de centre amb garanties d'haver-se alliberat dels factors que la bloquejaven.
Què seria de Daniela i Isabella sense una escoleta inclusiva? Què seria de la nostra societat si no reaccionam davant l'exclusió?
