El proppassat dissabte 8 de març, dia de la dona treballadora, vam presentar un nou Quadern de Folklore, el núm. 152, a la llibreria Vadllibres de Ciutadella. En el context d’aquesta festa reivindicativa, la presentació tombà entorn d’un perfil de dones que històricament han estat marginades per la seva visió transgressora de la realitat, per la seva vida fora del que el poder anomena ordre moral, unes dones plenes de saviesa i empoderades i que justament per aquest motiu provocaven por i rebuig. Aquestes són unes notes de lectura a propòsit del «Folklore menorquí de la bruixeria» de Lídia Pérez Pérez.
Consider que la col·lecció dels Quaderns de Folklore és un dels monuments més singulars de la cultura a Menorca. Tots junts, els Quaderns ja formen una autèntica enciclopèdia d’etnografia menorquina i un mostrari generós de les seves diverses manifestacions literàries d’arrel tradicional, de descripció rigorosa i àmplia de la cosmovisió popular illenca, de temes que van des de la música als jocs, dels oficis als malnoms, de la cuina als paratges, de les festes a la vida quotidiana, etc. Una enciclopèdia, però, que encara és viva, que encara creix. I ara s’incorpora una nou nombre amb un tema que fins ara no havia tingut un tractament diferenciat, el món de les bruixes i dels encantaments.
2 Quan Francesc Camps i Mercadal va publicar el que seria el recull més gran fins llavors fet de la literatura folklòrica, el 1911, va dedicar un capítol titulat Bruixeries i maltevuis, un apartat on hi encabia tot tipus diversos de textos, des d’encantaments fins a costums supersticiosos, des de coverbos de por fins a paratges i personatges màgics. El fet que Camps i Mercadal en fes un apartat indica la relació estreta que hi ha entre la literatura popular i la bruixeria. Ben cert, aquestes narracions no són altra cosa que la traducció de l’imaginari col·lectiu que es va congriar arran de la persecució, tortura i mort, d’algunes dones que a Menorca, durant els segles XVI i XVII van ser considerades bruixes. Uns relats per tant que responen a les creences i a les pors d’aleshores i que han pervingut fins als nostres dies.
Na Lídia Pérez, autora del quadern, ha recollit algunes d’aquestes peces populars del «Folklore menorquí de la pagesia» i hi ha afegit, de redacció pròpia, una selecció de casos reals de processos judicials de la Inquisició contra dones acusades de bruixeria extrets del llibre de J. L. Amorós «Brujas, médicos y el Santo Oficio. Menorca en la época del Rey Hechizado» (IME. 1990). Hi ha per tant, en el recull de na Lídia Pérez, la primera meitat, de vuit relats de caire popular i d’arrel tradicional que provenen de la literatura oral menorquina, mentre que l’altra meitat, els altres vuit relats restants, que provenen de l’estudi de casos històrics, de la literatura jurídica, d’arrel culte i de tradició escrita. Són, per tant, d’origen molt diferent, que comparteixen tanmateix el motiu de la bruixeria.
En la introducció del quadern, l’autora fa un repàs del context històric del fenomen, del concepte de bruixes a Europa, Catalunya i Menorca, dels casos reals que s’han donat a l’Illa i de com s’hi ha manifestat en el folklore. La intenció de fons és, a més de mostrar-ne el recull, el de reivindicar la figura de la bruixa des d’una perspectiva crítica feminista, la d’ensenyar el perfil lliure d’aquestes dones transgressores injustament condemnades a la marginació en el millor dels casos o a l’assassinat en el pitjor. El moviment feminista ha revertit a favor seu la causa de les bruixes i, capgirant-ne el sentit negatiu que ha tingut en la història i en la literatura en un sentit positiu, de dona alliberada.
Els relats de bruixes sorgeixen en uns moments de crisi. Quan es passava una època de penúries (fam, plagues, sequera, epidèmies) la gent, presa de la incertesa i de la por, cercava explicacions i culpables. L’Església va trobar en aquelles dones singulars, que desafiaven l’ordre establert, el boc expiatori. Els relats sobre bruixes apareixen idò a partir de la persecució, de la cacera per part de la Inquisició, que el poble adopta a la seva manera l’ideari elaborat en la seva contra. Aquelles condemnes sentides són la base oral de les contarelles populars sobre les bruixes. En aquesta reelaboració, les bruixes es configuren com a personatges que serveixen per a reforçar uns valors (cristians, de bona conducta, de moral comuna...) o per proscriure contravalors, és a dir com una eina moralitzadora, com ho són les rondalles per als infants.
En la nostra literatura menorquina popular, la bruixa també serveix per donar una explicació, més o menys fantasiosa, sobre fenòmens inexplicables: les malalties, les desgràcies, les dissorts. Per aquest motiu també s’anomenen encanteris. Les bruixes eren aleshores aquells éssers especials que tenien el poder d’aplacar o de provocar aquells fets. Sovint presentades en indrets com coves, barrancs, boscos, apartats de la gent, carregats també de misteri i d’on provenen les forces malignes aliades del dimoni.
Tot plegat, entre bruixeria i folklore hi ha llaços estrets, llargs, que perviuen fins als nostres dies i que encara la imaginació reviu en llibres i pel·lícules, i en la publicitat. Si les bruixes van ser conseqüència de la por induïda pels temps difícils, provocada per tensions socials, a qui s’atribuïen tots els mals patits, cal demanar-se avui a qui feim pagar els plats trencats. Ara que vivim temps incerts, qui són els innocents als quals feim culpables de les nostres desgràcies? Perquè en definitiva, i si les bruixes de llavors no eren més que l’encarnació de les pors i la desconfiança cap als diferents, als estranys, cap als estrangers, cap als immigrants?
