Aquests dies s’inicia, tant amb treballs previs com amb la preparació del ple del Consejo de Política Fiscal y Financiera, el debat sobre la condonació del deute de les CC.AA. i del nou sistema de finançament autonòmic. Del primer ja ahir em vàrem tenir notícia; del segon ja es veurà- Uns pocs comentaris al respecte.
La condonació del deute, pactada a l’acord PSOE-ERC per Catalunya en termes de diners, sembla que es reorienta per totes les CC.AA. en forma de quitança percentual. És obvi que fer-ho en percentatge premia les CC.AA. més endeutades, i això aixecarà molta polèmica. Les Balears se situa en un tram entremig: Té arguments tant per estar-hi a favor (continua amb un deute respecte PIB que dobla els escenaris de consolidació, i ja li pot anar bé), com per estar-hi en contra, pel fet que en els darrers temps no ha acumulat tants dèficits com altres CC.AA. (com el País Valencià i Catalunya); no per una gran contenció de la despesa, sinó gràcies a la millora de la participació en l’IVA -fórmula clau en el finançament autonòmic actual- i a la bona marxa de la recaptació per Transmissions Patrimonials. Per cert, deixin-me dir, de nou, una cosa que ja he reiterat: el govern PP, tot allò que perdona en impostos directes (desgravacions, no recàrrecs i buidatge de l’impost de patrimoni i del de successions) ho recupera pels impostos indirectes (IVA i especials com a tributs participats, i transmissions patrimonials com a impost propi); substitueix impostos directes, que haurien de ser progressius, per impostos, els indirectes, que sabem són regressius i que paguen majorment en proporció els grups de població més pobres.
La batalla d’arguments que provocarà la condonació, amb l’exigència d’aplicació de recursos a amortitzacions de deute, per un potencial retorn de les Comunitats als mercats de capitals, serà més aviat fum polític. Tots sabem que, l’absorbeixi o no, aquest deute sempre ha estat de l’Estat i està descomptat. Exhibir així una ràtio deute propi /PIB per a les Comunitats tampoc confondrà a ningú. Qui presta a un fill menor d’edat (sense ingressos propis significatius, ja que viu de la setmanada del pare) no té altra credibilitat que la solvència de qui depèn. Sense capacitat de finançament pròpia -d’això va la reforma del finançament que demana Catalunya, alleugerir la càrrega del risc no enganyarà el mercat de capitals (a diferència de les dues Comunitats basques amb Concert o Conveni). A més, amb el baix nivell de tipus d’interès que suporta avui el deute condonable, el marge per nova despesa que dona deixar de restar costos financers a les transferències autonòmiques, serà relativament escàs. Sempre he pensat que el cost financer assumit per l’Estat d’aquell deute autonòmic, fins i tot quan es descomptava significativament per tipus alts, no era més que una falca per pressionar a la baixa la reivindicació de més recursos que no evitava l’augment dels dèficits. Per altra banda, utilitzar a hores d’ara recursos per a amortitzar deute viu no sembla l’estratègia més sensata, en un moment d’interessos a curt termini -com ho és quasi tot en política- prou baixos.
Pel que fa a les propostes de reforma del finançament ordinari en el règim comú, el document que circula insisteix en la via esgotada de distribuir recursos segons estimació de necessitats de despesa per ‘població ajustada equivalent: un petit frankenstein’ fet d’estimacions, aproximacions, pesos… a través de variables ad hoc que no tenen resolució tècnica acceptable. Més d’allò mateix, en una via que se sap que no porta enlloc, i per a la qual la insularitat (costos fixos, quantia, mesura, ponderació), la renda relativa menor (València) o els efectes de l’acollida de població nouvinguda (Catalunya) ja veurem com queden, entre altres innovacions!
Tot això amanit amb la guerra contra la singularitat catalana per part dels partits de l’oposició, entre els quals es troben els actuals governs balear i valencià. No obstant, una visió comprensiva, i arrenglerada amb la de governs anteriors (balear i valencià) -ai, d’aquesta falta de consens en les coses del menjar que mostren alguns parlaments!, seria donar suport a la via que Catalunya vol obrir, amb més autonomia tributària, més autogovern, major assumpció de responsabilitats. L’acord PSOE-ERC se signa com a forma de posar remei al descontentament de la gran majoria parlamentària i ciutadana catalana respecte del finançament actual. L’objectiu de les Illes o del País Valencià, més enllà de situar-se a la mitjana de finançament, no està prou definit. La via catalana es presenta si més no com una solució política de reencaix que els analistes hauríem de respectar (la política no ens correspon jutjar-la més que com a ciutadans), i vetllar perquè fos factible amb la major racionalitat econòmica, oberta a altres CC.AA. que vulguin seguir-la, i mai excloent ningú. Així, pot ser el «privilegi» serà finalment per a totes aquelles Comunitats que no tinguin la ‘singularitat’ basca o madrilenya, que Catalunya vulgui empènyer una nova via de finançament no excloent, assumint els costos del canvi, perquè d’altres, un dia, s’hi puguin afegir.
