El 2024, dinou milions de turistes van visitar les Illes Balears. Com si fóssim el millor competidor olímpic, el nostre arxipèlag se supera curs rere curs, eclipsant les seves pròpies marques. Som els campions mundials en una disciplina en què ja només competim nosaltres. Enguany freguem els vint, però cada any el llindar puja una mica més. Les dades anuals de l’Ibestat s’han convertit en una cita fixa al calendari, com el Dia del Treballador o la segona festa de Nadal. La tradició consisteix a posar-se les mans al cap i poca cosa més.
Bé, no ens enganyem: alguna cosa sí que està canviant. A diferència d’altres comunitats, a les Balears no hi ha enquestes públiques que ens permetin saber amb certesa si la percepció de massificació ha variat, però s’intueix un canvi de tendència. La pandèmia ens va oferir un estiu amb menys visitants, i aquella pausa va deixar empremta. Des de llavors, l’opinió pública comença a ser més crítica amb les xifres rècord del sector rei. En conseqüència, el marc del decreixement, implícit o explícit, que fins fa poc només apareixia tímidament en qualque partit d’esquerres, ha estat assumit per la presidenta i alguns grans hotelers.
Però en què es tradueix tot això? En estudis de càrrega, en propostes que no prosperen per falta de competències i, en definitiva, en una sensació compartida que no es materialitza en res. El debat sobre el turisme no gira al voltant de mesures concretes, a diferència, per exemple, de l’habitatge, on la discussió es mou entre la intervenció o no del mercat. I quan finalment es plantegen polítiques, ens entra la por i el furor es dilueix.
Tenim les dades i la sensació de col·lapse. Sabem l’impacte que el turisme té sobre el territori, la precarietat que genera i les seves externalitats negatives. Què ens manca per avançar amb aquest debat?
L’assagista coreà Byung-Chul Han diu que, en l’era de la infocràcia, vivim insensibles a qualsevol impacte, encara que el tinguem davant dels ulls. És molt difícil reaccionar a xifres o titulars. Tot és tan greu que ja res ho és. La resposta ha de ser una altra: passa pel relat.
Necessitam històries, noms, rostres. No n’hi ha prou amb estadístiques i estudis de càrrega; només els relats poden fer visible allò que les dades ens criden des de fa anys. Hem de conèixer la Maria, infermera que no pot pagar un lloguer a l’illa on ha nascut. En Mustafa, que encadena jornades inacabables a la cuina d’un hotel mentre dorm en un pis sobreocupat. La Joana, que veu com el seu poble es converteix en un betlem per a visitants mentre els veïns de tota la vida marxen. Sense aquestes històries, sense aquests personatges, el debat continuarà flotant en l’abstracció, en la indignació fugaç i en la inacció eterna.
Si volem que el turisme deixi de ser una força inevitable, primer hem de donar-li un rostre humà. Una màxima de la comunicació diu que «dato mata relato». En el nostre cas, és just al contrari: el relat ha de matar la dada. Va ser l’impacte de veure, ni que fos per uns mesos, una illa sense turistes el que va obrir la primera escletxa. Potser aquí hi ha una pista.
