En aquesta segona i darrera part farem un resum de les nevades caigudes a Menorca entre els segles XX i XXI. Aquell fenomen meteorològic poc habitual a l’Illa, que la seva presència va marcar el rigor d’alguns hiverns al llarg de tres segles d’història.
A l’hivern de 1904, la neu va arribar el dia de Sant Antoni, un fet que afectava les feines del camp i va repetir fins el dimarts dia 19, encara que en no massa quantitat. El temporal a la mar, degut al fort vent, va obligar l’entrada d’algun vaixell al port de Maó a cercar redossa. Entre molts d’altres entrebancs, que varen durar fins dia 29. El 5 de gener de 1905, els efectes del temporal de neu varen ser importants, es varen esfondrar cases en construcció, fer caure fumerals i un llarg etcètera de més coses, a la capital de Menorca.
Un any després, el 1906, altra vegada, la darrera setmana de gener va estar dominada pel efectes d’un altre temporal de neu, vent i pluges, amb temperatures molt baixes, el 24 va oscil·lar entre els 2,5 graus de mínima i els 2,8 de màxima. Els forts vents, varen arrabassar molts d’arbres a les carreteres de Sant Lluís i Sant Climent, a més de nombroses teulades de cases a Maó, amb fortes gelades que varen ocasionar molts danys als sembrats. Aquella situació va durar la primera quinzena de febrer.
El dia de Nadal de 1917 va transcórrer amb gran animació i ambient, poc pensaven els menorquins que la neu tornaria a emblanquinar el camp i els pobles de l’Illa. A la segona festa la tramuntana va sortir de bell nou, acompanyada de molt de fred i una lleugera nevada, amb temperatura màxima de 7,4 graus i de 3,2 la mínima.
Aquesta part va acompanyada d’una llarga explicació, que he reduir, per situar-me al 14 de febrer de 1938, en el transcurs de la Guerra Civil espanyola, quan la neu també va voler estar present, tot i que el seu record no es caracteritzà per la seva magnitud. La nevada va posar el contrapunt bucòlic a una situació bèl·lica en què es trobava l’Illa i el Toro va ser el referent del paisatge menorquí, degut a la neu acumulada.
La nevada del mes de febrer de 1956, a Alaior.
LA NEVADA DE 1956. Després de passats 24 anys, la nevada del mes de febrer de 1956 va fer que aquest any hagi quedat dins la memòria col·lectiva com «s’Any de sa Neu». El gener, que es va caracteritzar com un mes primaveral, dva donar pas a un febrer que va enregistrar una meteorològics excepcionals. El dijous dia 2 de febrer, a les 8 del matí va davallar dels 8 graus amb vent de llebeig, fins a 1,4, i la forta entrada d’una tramuntanada, acompanyada de neu, El divendres Menorca era blanca, amb un vent de tramuntana i mestral, que bufava a 60 quilòmetres per hora. A partir d’aquest punt, l’explicació seria molt llarga.
Aquí he esmentar l’encertada coordinació d’en Toni Seguí, perquè va saber triar els col·laboradors, un de cada poble de l’Illa, i cada un va explicar les peripècies del seu poble i dels seus habitants, com dels pagesos de cada terme. Aquesta nevada de 1956 quedarà a la història de Menorca, avui encara es troba molta gent que la recorda i pot contar. Igualment poden contar la de 1985, 29 anys després. El dimarts dia 20 mes de febrer de 1996 va arribar la darrera nevada del segle XX. Així vàrem entrar dins el segle XXI. El dimecres dia 26 de gener de 2005, va caure la primera i darrera nevada, amb una ventada de tramuntana de 83 quilòmetres per hora.
ANÈCDOTES I DETALLS. Per aquelles saons de 1956, érem al·lots, i s’avi ens contava que ell no n’havia vist cap mai de nevada com aquella, però quan era jove un matí tot era blanc de neu, ell va anar a menar les vaques, per munyir, i en va trobar una que havia tengut el vadell, però estava tapat de neu i no el trobava. A la fi el va trobar, aquell animalet acabat de néixer no podia caminar, i el va haver de dur dalt el coll fins al bover, allà li van donar un poc de llet calenta, i el varen salvar.
Per la meva part, i com anècdota, basta dir que de tant de sentir «ses mans me cauen de fred», en veure que les meves, de fet, me feien tant de mal, vaig pensar que me caurien, i me vaig posar a plorar. El fred... que el compri qui no el coneix.
D'aquella nevada de 1956 també val recordar alguns detalls; com la roba de vestir de la gent del camp. En aquell temps, la vestimenta encara havia progressat molt poc, i vestien de forma molt senzilla, calçons de patent, tant d’estiu com d’hivern, bruses de llista, un sau retut o donat, i la roba de davall d’hivern, una camiseta pelfada, calçons de vellut se’n veien pocs, i moltes vegades, per matar el fred, es posaven dos calçons i la boina fins a les orelles. Un altre detall eren les samarretes de llana de be, esclarida, filada i confeccionada a casa, per aquelles àvies dignes d'enyorar. Aquelles prendes abrigaven i mataven el fred.
Amb aquestes anècdotes i detalls, he arribat en el punt final. Voldria haver estat encertat amb aquestes dues recopilacions històriques, mig compostes, que he tret del llibre «S’any de sa neu a Menorca». Publicat el 2007. Esper que els llegidors del Diari MENORCA, amb aquests records, hagin passat una estona entretinguda.
