L’episodi grotesc de l’ensulsiada del Decret llei que pujava les pensions, prorrogava la gratuïtat del transport públic, a més d’un rosari de mesures (140 pàgines de BOE), i fins i tot com s’ha produït la seva parcial reconducció, és dels que generen perplexitat i desafecció política, indignació. Contra els partits, tots, contra el parlamentarisme, contra la democràcia. Les greus acusacions recíproques són molt més consistents que els arguments amb què s’autojustifiquen uns i altres. Ja són moltes les veus que alerten que aquestes juguesques, si sempre han estat antipàtiques, avui comporten un perill sistèmic.
La democràcia té servituds: el vot exigeix visibilitat, fer audible el propi missatge i els èxits assolits, o autoatribuïts, marcar territori, i, per tant, certa dramatització, i no anar amb un ciri en la mà. Però sense perdre l’oremus, essent útil, mostrant-se útil, sense caure en el desgavell del tacticisme. O, pitjor, cercant-lo conscientment el desgavell, estratègicament. Bismarck sostenia que «les grans qüestions dels nostres temps no se poden resoldre en un Parlament sinó amb sang i ferro», triomfà. El «blut und eisen» és al frontispici del II Reich i feu furor arreu del continent. I en dugué de ferro, i de sang, moltíssima sang, sense profit.
Mai han tengut bona fama els partits, tot i ser imprescindibles per articular la participació política, la pluralitat. El 3 de gener ha fet cent anys que Mussolini declarà el Partit Feixista com a partit únic. Els bolxevics ja ho eren de facto. Primo de Rivera, per justificar el seu «pronunciamiento», deia que s’hi havia vist obligat per salvar Espanya dels secuaços (sic) dels partits. Franco aconsellava que tothom fes com ell, i no aficar-s’hi en política. L’exaltació del nacionalisme d’Estat no cedeix davant els principis democràtics i genera una atmosfera en la que hi conviuen els afanys imperials de Putin, l’annexionisme de Trump o la repressió del procés català.
Urgeix trobar equilibris entre la discrepància, escaient, fèrtil, i la necessitat de consensos, entre avenços i estabilitat, entre autogovern i federalisme, perquè els països petits isolats restaran a mercè de les potències, que no hi tendran miraments.
