Poc hi ha més motivador per aquells que acostumem a qüestionar-ho tot, que les celestials contradiccions. Dins aquestes s’hi amaguen, més provocadores encara, les paradoxes. I quan les paradoxes posen en qüestió el significat més dogmàtic de la paraula, posem pel cas la democràcia, llavors encara exciten més. No em perdré per camins que porten cap a allò bituminós, ans estripem avui la paradoxa de la tolerància. Aquest retaule de filosofia no és nou, però avui és més actual que mai.
Pare del Racionalisme Crític, Karl Popper plantejà una paradoxa que continua més que vigent. La paradoxa de la tolerància que desgranà a la seva obra «La societat oberta i els seus enemics» l’any 1945, després de veure i viure esplendor i ocàs de les polítiques extremes i sanguinàries del segle XX (nazisme, feixisme i comunisme), ens fa una reflexió oberta a debat sobre si una societat il·limitadament tolerant pot o no permetre l’auge de la intolerància; fet aquest, que esmicolaria de forma innata la tolerància mateixa i el seu connatural significat.
El corrent filosòfic del Racionalisme Crític implica contrastar una teoria i intentar refutar-la mitjançant un contraexemple. I si no és possible refutar-la, doncs, aquesta teoria queda simplement corroborada, podent ser acceptada de manera provisional o parcial, però no verificada; o el que és el mateix, que cap teoria és completament veritable, sinó, com a màxim, no refutada. He, he, he... m’encanta!
Per raons d’espai inclouré resumida la conclusió a la que arribà l’autor en el llibre i que ha transcendit en el temps. Però abans, fem-nos certes preguntes per arribar-hi: Si tenim corrents polítics que, jugant al joc democràtic i acceptant inicialment les seves regles, arriben al poder per a canviar-les i convertir dita democràcia en tot el contrari del que eren el seu credo i sentit inicials: S’han de permetre que existeixin aquests corrents, aquests partits?... Però, on cal emprar més neurones és en el sentit, o sigui, el contrasentit (no és metafísica, sinó tot el contrari), del que implica això: Pot ser tolerant no tolerar aquests partits? I democràtic?
Com sempre, exemples: Un partit que no condemna l’assassinat per raons nacionalistes: Ha de ser legal dins una democràcia? Un partit que enalteix un règim dictatorial: Hi cap dins el joc democràtic? Un partit que arbitràriament pot expropiar i liquidar el significat del què és la propietat privada: Té cabuda dins la via democràtica? I un polític que maneja arrabassar la sobirania al poble i fer-se seus els tres poders de l’Estat: És un demòcrata? Jo tinc clar que les quatre respostes són un rotund: No!
Ara bé, rere aquest exclamatiu, no!, s’hi amaga la intolerància de la tolerància, és a dir, de la democràcia. Pitjor seria acceptar la tolerància de la intolerància, i no és cap aporia intransigent. Tots sabem a què ens referim quan diem que hi ha polítiques i persones que, des de la tan grapejada democràcia, el que fan és transvestir-la d’intransigència absolutista, tot i que ens vulguin fer creure que la força dels vots els dona la força de la raó per a fer-ho. La raó no és el mateix que el dret, i per descomptat que les raons que impliquen força, maculant els drets humans, res tenen a veure en el que inventaren els antics grecs ajuntant les paraules demos y krátos.
Acceptant aquesta contradicció existencial: Que la tolerància necessita la intolerància, la paradoxa de Poppel arriba a una clara i brillant culminació: La tolerància ha d’excloure als qui l’amenacen activament! No hi ha altre remei. Diria, emprant la ciència de la sapiència popular, que no es pot adorar a Déu i al diable al mateix temps. S'ha de triar, i si cal remolcar-se dins el fang, doncs fem-ho, perquè el que està en joc són els sagrats drets humans, i aquests estan per damunt del lideratge del cabdillatge, sigui aquest, o no, democràtic.
Mil·limètricament el mateix opino de les xarxes socials, que òbviament no hi eren al temps de Poppel: Pot la llibertat d’expressió tolerar els discursos d’odi online? Hem de deixar que circulin sense cap responsabilitat per la nostra vida social a la xarxa? Hem de permetre que rere un teòricament inofensiu algoritme s’amagui la manipulació de la consciència? Hem d’acceptar que aquells que tenen recursos econòmics i polítics suficients entrin per la porta del darrere, literalment, quan naveguem per internet? Res té a veure amb la democràcia o la tolerància la intenció de manipular-nos amb discursos que només aquests líders a l’ombra es poden permetre. No és estrany que es donin tants de baixa d’algunes xarxes socials, com tampoc és estrany que, inexorablement, pugin al poder cada cop més ràpid i en major número, intolerants amb el discurs aliè i abominacions d’odi cap als diferents, sempre els més desfavorits. Sí, ja es pot dir que som dins d’un nou ordre mundial. Sí, és la guerra cínica, i no es declara. Ja em perdonareu, però tinc molt clar que soc intolerant amb la carronya que va de demòcrata quan guanya, però que es treu la careta quan perd.
Poppel tenia raó, per tant, ompliu les vostres consciències d’allò que el cor us digui. És l’únic que no ens poden manipular. Tot el demés... potser ja hi està.
«El ojo que ves no es ojo porque tú lo veas, es ojo porque te ve». Antonio Machado.
