Visitar Auschwitz no és simplement un viatge en el temps. És un enfrontament amb l’essència més fosca de la humanitat. Fa només uns mesos vaig caminar pel lloc que, durant cinc anys, va ser l’escenari del genocidi més brutal del segle XX. Els seus barracons, la pudor de les cambres de gas encara impregnada a l’aire, la via ferroviària que sembla esperar el pas de vagons carregats de vides condemnades. Tot això conforma una memòria palpable que crida en silenci: «Recorda. Mai més».
El dilluns passat, 27 de gener, quan es commemoraven els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau, l’experiència adquiria un nou significat. L’any 1945, els soldats de l’Exèrcit Roig van trobar-hi uns 7.000 supervivents en condicions inhumanes. Darrere d’ells, més d’1,1 milions de víctimes, la majoria jueves, havien sucumbit en un sistema d’extermini dissenyat per destruir comunitats senceres. A través de cambres de gas, treballs forçats, tortures i experiments mèdics, Auschwitz es va convertir en el símbol suprem de la deshumanització i el mal sistemàtic.
Però Auschwitz no només parla del passat. Durant la meva visita, em vaig adonar que cada racó del lloc dialoga amb el present. Les veus dels qui van sobreviure continuen vives, com les d’Albrecht Weinberg o Margot Friedländer, que, en els seus últims anys, dediquen les seves vides a transmetre allò que van viure. Margot, amb 103 anys, recorre escoles parlant de reconciliació mentre adverteix sobre el perill de l’antisemitisme en augment. Albrecht, amb el número tatuat a la pell, ens recorda com els nazis van intentar arrabassar-li fins i tot el nom. Els seus testimonis són poderosos, però el temps no espera. Què passarà quan ja no puguin explicar les seves històries?
El major repte d’Auschwitz avui no és la seva conservació física, sinó la lluita contra l’oblit i la banalització. Durant la meva visita, se’ns va advertir que no féssim servir els telèfons mòbils per fer-nos selfies en llocs sagrats com les cambres de gas, aliens al respecte que aquest espai demanda. Calia evitar aquests comportaments, com també cal rebutjar la popularitat de representacions literàries o cinematogràfiques que trivialitzen l’horror, com «El nen amb el pijama de ratlles», ja que dilueixen la comprensió del que Auschwitz realment representa. No és una atracció ni una història romàntica: és l’abisme del que som capaços de fer quan l’odi i la indiferència triomfen.
Una de les imatges més inquietants —aquesta sí de gran força— la vaig trobar a «La zona d’interès», la pel·lícula de Jonathan Glazer basada en la novel·la de Martin Amis, que havia visionat uns mesos abans del meu viatge. La pel·lícula ens situa en la vida quotidiana de Rudolf Höss, comandant d’Auschwitz, i la seva esposa Hedwig, que vivien a només uns metres del camp, en una casa envoltada de jardins i luxes. En aquesta història no hi ha escenes explícites de violència; tot ocorre fora de camp. Els Höss són retratats com una família aparentment normal que ha dissociat completament la seva vida de l’horror que els envolta. A través d’aquesta representació, Glazer ens llança un advertiment: el mal no és sempre monstruós. Sovint, és banal. S’amaga darrere de rostres comuns, darrere de justificacions com «només complia ordres».
Aquest mateix mal ressorgeix avui sota noves formes. A països com Alemanya i Àustria, partits d’extrema dreta han adoptat narratives que desvirtuen els fets històrics. Termes com «remigració», heretats del discurs nazi, ara s’utilitzen per justificar polítiques xenòfobes. Aquest mot, utilitzat darrerament partits polítics d’extrema dreta a Europa, com Alternativa per Alemanya (AfD) o el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), són tan sols un eufemisme per justificar la deportació massiva, independentment del temps que una persona hagi viscut o nascut al país. Alhora promouen un discurs d’odi i exclusió i reforcen prejudicis i estereotips.
Segons un estudi recent, més del 60% dels alemanys i austríacs creuen que alguna cosa similar a l’Holocaust podria repetir-se. Aquesta dada no només alarma, sinó que també evidencia un preocupant buit educatiu en les generacions més joves.
L’auge d’aquests moviments no és només una amenaça política, sinó una prova que les lliçons d’Auschwitz no han estat plenament apreses. Durant el meu recorregut pel memorial, vaig pensar en el lema «Nie wieder» («Mai més»), tan repetit en cerimònies commemoratives. És una frase poderosa, però el seu eco perd força quan ens enfrontem a la indiferència, la desinformació i l’odi creixent.
Auschwitz no és només un lloc físic. És un recordatori viu del que ocorre quan oblidem la nostra humanitat. Cada pedra i cada ruïna explica una història de crueltat, però també de resistència i memòria. La meva visita no va ser només un homenatge als qui van patir i van morir, sinó també una crida a l’acció. La memòria no pot ser passiva; ha de ser una arma contra el revisionisme, contra la intolerància i contra la indiferència.
Avui, en commemorar els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, hem de recordar que el mal no desapareix. Roman latent, alimentat per la ignorància, l’odi i la por. Combatre’l requereix més que paraules; exigeix acció, educació i un compromís continu amb la veritat.
Auschwitz ens va ensenyar el que pot succeir quan l’odi s’obre pas. Ara, la responsabilitat d’evitar que aquest camí es recorri de nou recau en tots nosaltres. Com va escriure Primo Levi: «Va succeir, i per tant pot tornar a succeir. Aquest és el nucli del que hem de dir». Auschwitz no és història. És un mirall que ens obliga a mirar-nos i preguntar-nos què escollim ser.
