Quan vaig acabar la recopilació de la «Xilografia» titulada «Un rector de dotze anys», també a continuació, s’hi troba aquesta altra que he posat per títol, tant una com l’altra, són fruit de mossèn F. Martí Camps, amb l’única diferència que una està ambientada a la part de llevant de l’Illa, i l’altra a ponent.
El començament és aquest: Tota Ciutadella es commou escandalitzada, quan de bon matí s’escampa la nova inaudita. Tres oficials anglesos, gens temorosos de Déu, han escalat aquesta nit els murs del Reial Monestir de Santa Clara. S’han emportat tres monges! Després han obligat el reverend Bartomeu Argimbau que, embenats els ulls, beneís les sacrílegues unions.
Al monestir tot són plors i desmais. El guarda de Sant Francesc està desolat. El Vicari General envia per espai de tres dies un zelós sacerdot que exhorti les tres fugitives a tornar pel bon camí. «No heu aconseguit res, avui? No tampoc avui. Si Déu no fa un miracle!» Però el miracle no arriba. Els tres oficials es passegen públicament amb llurs sacrílegues companyes. Tothom està entristit. Per tot arreu es parla del mateix cas, terrible com mai no s’havia sentit dir...
Les desgraciades fugitives totes tres s’anomen Margarida. Són d’il·lustres famílies de cavallers. Encara molt filletes, les tancaren dins el monestir, sense vocació, i les varen fer monges sense que contà la seva voluntat lliure i deliberada. Del fet sinistre, no en tenen la culpa elles totes soles. Professaren les tres el mateix dia 10 de desembre de 1743, fa poc més de tres anys. Al monestir han estat consentides per les nombroses parentes. Descuidaven l’oració. Moltes vegades dormien esmaperdudes a l’hort, somiant mundanitats que els eren vedades.
LA COSA ESTAVA PACTADA. Els oficials de la guarnició anglesa tenen entrada lliure al parlador del monestir. Quasi cada capvespre hi van, amb la seva jovenesa ardent, amb les casaques brodades d’or. Prenen xocolata, mengen els pastissos i congrets de les monges. Parlen llargament, mentre els cavalls dels militars eguinen, fermats a els reixes del pati.
Açò un dia i un altre, sense que la vella Mare Abadessa o la mestressa de novícies, ni cap altra Mare Discreta, sospitin cap perill de la intimitat les tres monges negligents i els tres oficials joves, descregut i ociosos. A un recó del parlador, les serpents siulen temptadores. «Si sortiu, tindreu joiells, sedes i suaus perfums... Més encara la llibertat... I l’amor, què encara és millor...». Estava ben clar, que la cosa estava pactada si sortien.
EL FET INESPERAT I MAI VIST. La cosa terrible va arribar inesperada. Fou la nit freda i fosca del trenta de gener. Dos criats portaven l’escala. Les monges apostades esperaven a l’hort. Un siulet d’avis, i els tres anglesos botaren la paret.
Aquell fet inesperat i mai vist, commogué profundament la població. Els tres oficials, mister Chelí, mister, Scott, mister Lambert, es passejaven públicament amb les tres monges fugitives, fent befa del sentiment del poble. Però açò no va durar gaire; el regiment dels tres oficials rebé ordre d’embarcar cap Anglaterra. Les tres desgraciades van partir amb els seductors. Els caps de les tres seves pròpies famílies, les esborraren de l’arbre familiar. Mai més no es tingué notícies d’elles.
Fins aquí arriba, aquesta xilografia de mossèn F. Marí camps, que he recopilat al peu de la lletra. Ara, abans de posar el punt final, he de dir que mentre feia aquesta recopilació, me va venir a la memòria el que me contaven aquells vells missatges d’aquest fets, sobre la fuita d’aquestes monges del Convent de Santa Clara. Açò dona fe de la saviesa de les persones major, que sempre hem d’escoltar. Fins un altre dia.
