Va entrar dia 30 a urgències callada, silenciosa, aixafada; havia petit una caiguda i alguna cosa no acabava de funcionar, però va sortir l’endemà, el darrer dia de l'any, amb les seves rialles que s'escampaven per totes les dependències d'urgències, despertaven els que estaven mig adormits i transmetien vida als que mostraven un somriure de resignació, quan sentien aquell riure alegre i potent, fora del normal, incontrolable, però ben natural.
Devia conèixer Rosa Fabregat a final dels anys setanta, quan, juntament amb la seva parella, en Deni, va muntar amb nosaltres un quartet que faria dels anys vuitanta una dècada prodigiosa. El «Caribe» va ser un dels nexes d'unió de les nostres trobades. Un bot culer, un bot ‘de senyoret’, que deien abans, que ens va permetre fer la volta a l'Illa a l'antiga, a partir del 1980, i al llarg de deu anys seguits. Cada juliol, quan els entesos de la mar deien que era el millor mes per fer-la, preparàvem la barca carregant-la amb queviures, aigua i altres líquids, i partíem, ben contents i carregats, a passar uns deu dies a la mar, vorejant la costa, si podia ser iniciant sempre la volta pel nord.
Viure arran de mar, a la intempèrie, sempre acampant a terra, a prop de la barca, que controlàvem just que l'aire es començava a moure, va fer possible que els amics anessin presentant-se a cada lloc on acampàvem, sortir cada dia a pescar amb volantí, calar alguna xarxa de tant en tant i aguantar alguna tempesta, que no vam poder evitar. A part de gaudir del paisatge costaner i de la tranquil·litat que habitava les solitàries cales del nord de l'Illa.
Però na Rosa continuava treballant amb les seves creacions. Era una gran dissenyadora, formada a l'Escola de la Moda de Barcelona, on havia dirigit les seves aspiracions cap al disseny de roba. Primer, els seus famosos vestits amples, amb els originals dibuixos fets a mà sobre lli i sedes naturals, que ella componia amb gran destresa i que venia al vespre a la botiga de Calesfonts, on tenia una exposició de les més alegres, originals i desenfadades peces de colors.
Més tard, cap a l'any 1986, va muntar una nova botiga en un edifici del carrer de l'Àngel, situant a la planta baixa les seves noves col·leccions, en un espai que vam reformar conjuntament i on em va deixar experimentar, per primera vegada, amb un paviment realitzat amb terratzo continu fet in situ, que encara avui es manté igual, amb les incisions d'unes petites rajoles de pasta, que havíem recuperat de les dependències de l'antiga pastisseria que havia existit a la planta primera d'aquell edifici.
Al carrer de l'Àngel hi va vendre extenses col·leccions de vestits de núvia i les seves robes blanques de tons inesperats. Estava tan animada amb les seves creacions que va arribar a muntar una nova botiga a Ciutadella, al carrer de Santa Clara, que vam reformar, també conjuntament, utilitzant les innovadores —en aquell moment— planxes de pladur, pintades amb els seus colors preferits i on, encara avui, queden petjades d'aquella col·laboració.
A final dels anys noranta va començar un procés de canvi, per passar de pintora de teles a pintora de quadres, i altres innovacions, en situar petits elements que trobava casualment sobre les teles, medalles o arracades. Mai s'aturava de crear, sempre dibuixant, pintant o meditant sobre temes lligats a la terra, la mar, l'aire, l'Univers. I, per descomptat, tota la seva feina anava impregnada del seu caràcter fort, però amable, simpàtic i proper. En les converses amb ella, sempre apareixien les rialles alegres i potents, que tant la definien, i que ens regalava cada vegada que algun comentari la sobtava. Llavors, nosaltres rèiem amb ella i quedàvem atordits de la seva capacitat de ser sincera en tot i no tenir cap vergonya d’amollar a l'aire el seu riure sincer, de to ben alt.
L'estiu del 2015 va poder muntar una exposició estel·lar, Transformació, al Claustre del Museu de Menorca, on va definir «la història bellíssima del cosmos» a través de diversos espais, amb la presentació d'una gran part de la seva obra, juntament amb una mostra de les seves creacions d'anells, medalles, penjolls i obres de petit format.
A la seva casa taller del camí de sa Forana no hi havia dia que no es posés a treballar en les seves creacions. El seu món imaginat es plasmava en tota la seva producció, que escampava per tota la casa. Fins i tot, realitzant alguns murals que alegraven les parets del vell casat de pagès. També va pintar suggeridores formes en qualque altre mur de les cases dels seus amics.
La nit màgica de Reis va tornar a urgències, però aquesta vegada no es va poder recuperar. Va partir, tranquil·la i sense patiment, cap al món artístic que havia imaginat. Encara avui, els metges i les infermeres diuen que les seves rialles, alegres i potents, ressonen per les dependències, els boxs i les sales d'urgències de l'hospital.
