Encara que ja fa molts anys que va sortir damunt es diari una carta meva al director (era l’any 1962, com ha passat el temps!) mai vaig visitar les antigues instal·lacions del carrer de Gràcia; el primer contacte presencial va ser a l’actual ubicació del polígon –’poligamo’ deia en Nando Sintes–, essent ja director en Bosco Marquès.
En qualsevol cas, puc recordar un parell de personatges, peculiars i, en certa mesura, estrambòtics en la seva accepció més coneguda.
El primer a citar és un tal Antoni Pons Pons, santlluïser, a qui procuràvem esquivar quan arribàvem a Menorca a les darreries dels anys 60 del segle passat. Es tracta d’un inefable col·laborador d’«Es Diari» qui, bolígraf a la mà anotava a un bloc les sortides i arribades dels viatgers d’aquell antic aeroport. Crec recordar que anava vestit de blau, i podria ser que fos, probablement, treballador del camp d’aviació com l’anomenaven llavors, i que omplia una secció titulada «El aeropuerto es noticia». D’ell se’n contaven moltes i curioses anècdotes, com ara que una vegada es va amagar dins el confessionari quan sa mare es va anar a confessar - potser anava a demanar consell al capellà- atès que el seu fill no feia més que demanar-li doblers per als seus gastos personals. Naturalment, la resposta d’en Toni, imitant la veu del confessor, va ser recomanar-li que li donés tots el doblers que pogués, fins que el fill es cansés de demanar. No sé la veracitat d’aquesta malifeta, però va circular per Sant Lluís com un fet real. Una altra anècdota, segons es comentava, una vegada va escriure que un tal XXXX, conegut industrial maonès havia embarcat, amb la seva esposa, cap a Barcelona. El problema va ser quan l’esposa oficial va llegir la nota periodística. Segons una informació de tota confiança, a arran de la venda d’uns solars allà on s’havia de construir la variant de Sant Lluís que avui s’anomena Avinguda de sa Pau, li va tocar un bon ‘pico’ de pessetes, fet que li va canviar la vida; d’anar en autobús de línia va passar a viatjar en taxi, a vestir de senyor a la moda i, fins i tot, es va fer imprimir targes de visita on constava un títol, fictici i fals, de ‘Conde de San Luis’. Fins que els doblers es van acabar, que va ser bastant prest.
El segon col·laborador era Eduardo Moreno Camps, des Castell, amb gabinet fotogràfic al carrer Victori just davant del restaurant Espanya, que durant un temps indeterminat va ser el responsable de la secció de «Sucesos» des Diari. Conten que una vegada va especificar amb nom i llinatges de l’autor d’un delicte. Pel que sembla, el director el va cridar a l’ordre dient-li que es tractava de una presumpció i que fins que el jutge ho dictaminés, no es podia donar detalls del delinqüent. La bronca va tenir com a conseqüència que en un altre delicte posterior va escriure que s’havia detingut el presumpte lladre d’una presumpte nevera, acomplint les indicacions de la direcció. La presumpció per damunt de tot.
Eren altres temps i altres estils, no creus apreciat lector?
