«Es principet», s’adaptació as català de Menorca des clàssic universal d’Antoine de Saint-Exupéry, «Le Petit Prince», va ser presentat de manera oficial dissabte passat a sa biblioteca de sa Fundació Rubió Tudurí en una cita per celebrar sa riquesa lingüística i cultural que engrandeix un territori petit com Menorca. Aquesta nova edició acull ses particularitats de sa parla illenca, essent també un homenatge as llegat cultural de s’Illa.
«Le Petit Prince» ha estat traduït a prop de 250 idiomes i dialectes, captivant lectors de tot el món amb sa seva narrativa màgica i profunda. És una veu que convida a reflexionar sobre allò essencialment humà. S’adaptació menorquina impulsada per s’editor i col·leccionista Jaume Arbonés -a qui no puc deixar de donar les gràcies per haver-me confiat aquesta feina tan il·lusionant- arriba cinc anys després de sa versió mallorquina de s’obra de sa mà de na Sandra Amoraga i ha rebut es suport institucional des departament de Cultura, Educació i Esport des Consell Insular de Menorca, representat pes conseller Joan Pons Torres, a qui també agraesc de cor sa proposta. Sa iniciativa pretenia captar s’essència de sa nostra variant, incloent-hi ses seves característiques dialectals i es seu lèxic únic. Com a autora de sa traducció voldria destacar -com també vaig fer durant sa presentació- es profund compromís que ha implicat sa feina d’adaptació amb es text original, amb sa llengua i sobretot amb es lectors.
Encara que se sol associar amb es món infantil, se tracta d’un clàssic que transcendeix edats i fronteres. Sa seva narrativa filosòfica i ses seves reflexions esquitxades de crítica irònica i mordaç cap as món adult, el converteixen en una obra que fascina a lectors de totes ses edats. En «Es Principet» aquesta riquesa literària es reforça amb un llenguatge que respecta ses formes pròpies des menorquí, com sa coexistència de s’article salat i es literari, una de ses característiques més distintives des rallar en pla, que lamentablement s’està perdent entre es més joves. No és estrany sentir dir cada vegada més; sa Catedral, es cel, es camp. Es menorquins empram s’article literari principalment en expressions temporals com ara tot l'any, l'any de la picor, l'any passat, la setmana que ve, i ses hores des dia (la una, les cinc, les vuit...). També en expressions de mode o de manera; a la torta, a la guerxa, a l'endret, a la banda, a les males, fer la guitza, fer la bona, a la belluma, fer l'ullet. I també en paraules que designen ens únics o éssers singulars; el cel, el purgatori, la Catedral, el bisbe, la mort, el camp, el rei, l'infern, el desert, la Terra, i tants d’altres. Però com que sa llengua no és una ciència exacta sempre hi trobam excepcions. Deim l'avi en masculí, i en canvi en femení deim s'àvia. Deim l'espòrting i deim s'atlètic, s'Alaior i el Ferreries, deim l’amo i en canvi no deim la madona, el rei i en canvi s’emperador. I en es cas que mos ocupa, en pla sempre hem sentit dir sa princesa i no la princesa, es prínceps i no els prínceps. D'aquí es títol «Es principet» i no «El principet». Es textos inclouen també altres particularitats com es possessiu plural (nostro, vostro), es pronom jo usat com a complement (per exemple vine amb jo), es pronoms de sa 1a i 2a persona des plural (noltros, voltros), sa forma plena des pronoms febles (me, te, se, mos, vos, los), sa morfologia verbal pròpia com sa caiguda de sa desinència a sa 1a persona sing. des present d’indicatiu (camin, orden, estim), sa teminació -am, -au a sa 1a i 2a persona pl. des present d’indicatiu des verbs de sa 1a conjugació (caminam, estimau), incoatius acabats en -eix i -esc (consenteix, servesc, avorresc), formes verbals pròpies (som, deim, veim, duim, tenc) i també s’ús d’anglicismes que es menorquí va incorporar a causa de s’ocupació anglesa (qualcuns com xoc, bòtil, ull black, boínder, encara en ús).
Diuen es entesos que no hi ha traducció si només s'aspira a fer una còpia fidel de s'original. En aquest sentit s’adaptació d’«Es Principet» no ha estat només una traducció literal. Ha requerit d’un equilibri entre sa fidelitat cap as text original i sa incorporació de tots es matisos i tonalitats possibles. En es procés m’he servit de diverses fonts, incloent-hi versions en català estàndard i castellà, per garantir s’honestedat amb es sentit i sa intencionalitat des text original. Una altra eina imprescindible ha estat es Diccionari català-valencià-balear de n’Alcover i en Borja Moll, on en es seu ric cabal filològic sempre hi trob reunits es valors que me fan falta quan cerc una paraula o expressió en concret. No puc deixar de fer referència a sa col·laboració des nostro reconegut escriptor Pau Faner, que va revisar es textos i me va aportar recomanacions i suggeriments molt valuosos. Des d’aquí es meu profund agraïment i admiració.
Un aspecte destacat de s’adaptació d’«Es principet» és sa representació des diàlegs, dissenyats per reflectir es rallar en pla d’un fillet menorquí i per capturar a la vegada es caràcter d’aquest curiós i intel·ligent personatge. S’adaptació d’«Es Principet» no és només un fet literari, sinó també un exemple de com sa llengua pot ser un pont entre generacions, una eina per educar i una forma de celebrar sa identitat menorquina. Més enllà de ses influències externes, sa preservació des menorquí depèn en gran mesura de s’ús quotidià i de sa seva representació en textos escrits.
«És un misteri molt gros. Per voltros, que també estimau es principet, com per jo, res a l’univers és igual si a qualque banda, no se sap on, un be que no coneixem s’ha menjat, o no, una rosa. Mireu el cel. Demaneu-vos: ¿es be s’ha menjat sa flor o no? I veureu com tot canvia... I cap persona major entendrà mai que açò sigui tan important!» (paràgraf final d’«Es principet»).
