- Sí, bon dia. Esperi un moment.... Ja som aquí, estàvem posant s’estel dalt s’arbre. Hem de preparar sa casa per aquest Nadal. No res, quatre detalls.
- Uro! Nadal, precisament de Nadal li vull daixonar jo. Som de sa colla d’Amics de Nadal i pentura necessitam que mos doni una mà i moure trull per sota.
- Home, cap problema, jo som un friqui de Nadal, no com ets americans de ses pel·lícules d’Antena 3, però en duc es camí. Si no em frenessin... Nadal és un nom que em fa deixondir sentiments que es mantenen en el temps i en l’espai, que em porten a sa infantesa.
- Crist en paper, taronges navel! I tanta raó com té. Ja sabia que feia bé, telefonant-lo.
- I tant. I no és un sentiment religiós, és aquesta reconstrucció mental des retorn. Noltros ho ben vivim, ja que tenim es tres fills a fora i tots tres tornen per Nadal.
- Es pardal, com sa propaganda des torró. Bé, no és d’aquest Nadal que li estic daixonant, sinó d’en Rafel Nadal, des nostro Rafel Nadal.
- Ah, vaja. Ha estat un malentès. I què puc fer jo per vostès?
- Mem, miri, estam posant en marxa una campanya perquè es nostro Nadal tengui s’homenatge que es mereix en sa seva retirada. Requaranta putes salades, lo de sa Copa Davis a Màlaga no va tenir nom.
- Bono, hagués guanyat a s’holandès i haguéssim arribat a sa final hauria estat més adient. Però quin jugador renuncia a ser el darrer que hagi guanyat a l’invencible Nadal? A veure, em podria dir què era de nom s’holandès?
- Beneit, ni idea. Meam. No m’importa gens. Noltros lo que deim és que no pot ser que un homo que ha fet tant per Espanya se’n vagi sense pena de glòria. Mai més no tindrem ningú com en Nadal, no en sortirà cap com ell, es millor jugador de la història en el tennis. El seu comiat hauria d’haver estat una qüestió d’estat, però amb en Pedro Sánchez ja se sap.
- A veure, no mesclem ous amb caragols. No me digui que també és culpa d’en Pedro Sánchez. Jo crec que qui organitzava la Davis era en Feliciano López, i li assegur que no és d’esquerres. A més, a part d’entretenir-nos, donar-nos alegries i penes, què ha fet Nadal per Espanya?
- I ho troba poc? Li hauríem de donar ses gracis sempre.
- No vull dir un doi, que deis a Mallorca, però jo crec que és ell que no va saber retirar-se quan tocava. Havia d’haver dit adeu quan va guanyar Roland Garros per catorzena vegada. I no em digui ara allò de a toro pasado. Ell sabia perfectament com estava, i es seu equip també. Potser perquè havia de firmar es contracte d’ambaixador dels tirans d’Aràbia Saudita, potser perquè tenia contractes firmats, va decidir continuar. Només en torneigs de l’ATP ja havia guanyat 123 milions d’euros. Ja sé que és mal de fer, retirar-se. No tots els esportistes són com Kross. A nosaltres també mos fa mal, perquè projectam es nostros somnis en ets èxits aliens.
- Vatuadell! Ens donarà una mà o no? Hem de fer una gran campanya per forçar a un homenatge nacional d’estat a Rafel Nadal. Primer, tenim sa curolla d’una estàtua de vint-i-dos metres, un metre per cada títol de grand slam que ha guanyat, bronze folrat d’or, que quan li doni es sol es vegi es seu reflex des de molt enfora.
- I on posarien l’estàtua?
- Meam. Pentura a sa plaça d’Oriente, sa de ses grans ocasions.
- Després, muntaríem una pista de tennis enmig del Santiago Bernabeu, i durant un mes desfilarien es dos-cents primers classificats de l’ATP, que jugarien per única vegada es torneig més llarg del món.
- I que hi hauria dones?
- T’agrada punyir. No n’havíem xerrat, dones també. Es dia de sa gran final, es farien tots una foto amb en Rafel Nadal i el Rei en persona l’imposaria el gran collar de la orden suprema de Carlos III i la gran cruz de Isabel la Católica. A més, seria nomenat gentilhombre de cámara de sa Majestat. Finalment, des del gol nord faríem una selfie amb es cent mil assistents.
- I música? I haurà música, fanfàrries?
- Meam, perdó, m’ho deixava. Ja hem parlat amb la Filharmònica de Viena que prepararia una versió llarga de la peça central de «Chariots of fire».
- Bono, com a programa no està malament, segur que serà ben lluït. Però jo tenc encara una cosa: i en Nadal que en sap res d’açò que voleu fer?
- No, açò serà una sorpresa. Hem d’anar amb peus de moix. Ell no ho voldria, però si s’ho troba fet no dirà que no.
- Res, company, que tingueu sort. I bon Nadal
- Sí, bo és en Nadal. Hala, mos deim coses.
