TW

Si per «Política» entenem l’espai d’acció i discurs obert a la gestió i promoció d’allò que és de tots, aleshores aquesta mena d’espai es troba clarament en recessió en els nostres dies. No és el mateix la «publicitat» –els afers públics, als quals es concedeix visibilitat-, que la «política», que neix d’una consciència prèvia respecte del valor i la importància del desenvolupament d’allò que tenim en comú o, del que s’ha anomenat a vegades, «la humanitat dels homes». H. Arendt, a «La condició humana», publicat el 1958 quan ja residia als EEUU, ens aporta algunes reflexions.

En primer lloc, ens recorda que la modernitat es fonamenta des del seu origen en una «alienació de l’home respecte del món», perfectament compatible amb l’emergència de l’homo laborans al primer pla de l’esfera pública. El perfil de l’homo laborans no és el de l’homo faber, i molt manco encara el requerit per una veritable vita activa.   

El progrés de la modernitat és el de l’activitat laboral i la seva fertilitat natural en termes de increment -suposadament il.limitat- de satisfacció de les capacitats i necessitats de producció i consum. Aquestes necessitats es troben vinculades al metabolisme de l’ésser humà en tant que espècie viva en relació a la natura i en vistes al manteniment i reproducció de la vida.   

La Política és vista, en aquest context, com a activitat ociosa i improductiva. J. Locke –s. XVII-, pare de l’individualisme modern vinculat al concepte de propietat privada, considera les arts liberals com a secundàries per la seva improductivitat econòmica, i el propi Marx –ja al s. XIX- vincula el pensament, la religió, l’art i la cultura a la supra-estructura ideològica de la societat.   

El clàssic del pensament polític modern seria Adam Smith i la seva idea de l’activitat laboral com a orientada a l’acumulació de riquesa, de la mateixa manera com abans la vinculava Locke amb la institució de la «propietat privada». El lloc de la Política seria només el de preservar la seguretat personal i el reconeixement i el gaudi de la propietat, base de la suposada prosperitat econòmica occidental. Aquesta línia de pensament la consolida A. Smith amb la famosa teoria de la «mà invisible», consistent en afirmar que de la suma d’egoismes es deriva el major bé per al conjunt de la societat, i condueix directament als actuals representants polítics –i els think tanks que hi ha al darrera- de dretes, des de Tatcher a Reagan fins a Milei o a Trump –desvergonidament «acompanyat» per l’home més ric del món, Elon Musk-. Per a garantir-se el favor de la massa social, al parer d’Arendt, només caldrà a aquests líders pseudopolítics partir de la premissa que    –en contextos de societat abocada a la producció de béns de consum- la condició humana es descriu, millor que de cap altra manera, com a procés de recerca de l‘èxit –satisfacció, apropiació i felicitat- en els propòsits de l’homo laborans, però no pas en els de l’homo faber –consumir no és produir realitat mundana- i, menys encara, en els del subjecte de la vita activa –subjecte d’acció i discurs-, només en relació al qual es podria parlar pròpiament de justícia i llibertat donat que, només en aquesta –la vita activa- s’hi pressuposa i exterioritza.

El triomf de l’homo laborans passa pel fet de veure’s privat de la propietat de si –que no és la propietat de les coses, sinó expropiat de «si mateix» i del «món·»- i llençar-se a la recerca d’una acumulació il.limitada de la riquesa i la propietat, la finalitat última de les quals és el retorn, en forma de consum, al propi sistema de la producció econòmica. D’aquesta manera s’assegura, per dir-ho així, l’hegemonia del capital, basada en la idea d’una rendibilitat il.limitada i una –inútil per contradictòria- espera de la seva generalització dels recursos en el si del conjunt social, o al manco en el sentit de recursos posats a la disposició de tots, condició prèvia per a la constitució d’una veritable dimensió política de la vida.   

Ja en ple s. XXI, no semblaria que l’emergència de les noves tecnologies transformi gaire, ans més tost la profunditza, la sospita arendtiana respecte dels supòsits de l’homo laborans i la societat de consum.