Quan cal escollir una opció entre vàries, solem sospesar els avantatges i els inconvenients de cadascuna. És a dir, allò que aconseguirem si optam per una determinada alternativa front al què perdrem en descartar-ne una altra. Els economistes ho anomenen cost d’oportunitat.
De vegades, és una operació ben fàcil i evident, però en altres ocasions hi intervenen paràmetres més complicats, com per exemple quan les conseqüències a curt termini resulten contradictòries amb les de llarg termini. O quan el nostre benefici es fa a costa de terceres persones o coses.
Foradar un fossa sèptica per connectar-la directament al subsol, va ser una pràctica que es va fer a determinats redols, a la recerca del guany immediat que implicava estalviar-se el camió especialitzat cada vegada que la fossa s’omplia. Però al cap d’uns anys, el pou que abastia la comunitat va deixar de ser potable, amb la qual cosa s’ha generat un inconvenient propi i de la resta de vesins.
A determinades serralades de la Península s’ha conviscut històricament amb el llop i l’ós, que són depredadors que poden atacar el bestiar. Amb una dotació de cans ensenyats i uns coneixements de la vida a la muntanya, els pastors poden conviure amb aquests grans mamífers i mantenir-los a ratlla.
Però l’època que van arribar les escopetes de precisió i els verins de fàcil abast, la gent va decidir que era millor eliminar els depredadors i així viure amb més tranquil·litat. Els llops i els óssos es van gairebé extingir. La conseqüència és un creixement exponencial del porc senglar, que ara destrossen els sembrats que han d’alimentar el bestiar.
Antigament, el senglar era un animal esquiu que vivia a la part alta de la muntanya. Ara són un plaga que entren a la ciutat a remenar contenidors de fems. I al camp, es mengen les tortugues petites, els amfibis i qualsevol cosa que es posi a l’abast.
Els avisos sobre els efectes del canvi climàtic no són del segle actual. En 1972 ja es va publicar un informe científic, fet per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, que va ser analitzat a la cimera mundial celebrada el mateix any a Suècia. Allà es va advertir amb prou altaveus que les activitats humanes estaven superant els límits del planeta per absorbir-les.
La nostra situació geogràfica i geopolítica ens ha situat en un paradís per a la societat moderna (estiu, platges, economia, pau...). Però a l’hora de parlar del canvi climàtic no va igual. El Mediterrani s’escalfa a major velocitat i tenim molts de nombres a la loteria de les tempestes inhòspites. Fer-hi cas és cada vegada més indispensable.
Deixar construir sobre zones inundables, eliminar una comissió específica sobre importants qüestions ambientals o premiar els infractors urbanístics, no són -dissortadament- coses del passat, sinó de l’any en curs.
Qualcú deu haver valorat el cost d’oportunitat que representa la revalorització econòmica de poder construir en sòl rústic. O els projectes que es podran escolar mitjançant trucades a determinats despatxos. O els vots que es poden aconseguir amb promeses que apliquen polítiques desiguals als ciutadans.
Decidir conscientment ignorar les conseqüències que es deriven de maltractar el medi ambient és una actitud que el temps demostra com a molt inoportuna. I està generant alts costos.
