En el moment actual, tots aquells que ja hem passat una part molt grossa de la vida, quan passem per davant d’una d’aquestes cases nobles, vola del nostre pensament, el què, era el passat, d’aquestes cases, i el què és el present. Per fer-ne una comparança, no fa falta sortir de Menorca; avui en aquest article, citaré una narració molt antiga, que està ambientada dins la història de Menorca, però no cita noms, ni el punt concret de la casa noble en qüestió, i comença així.
Consumit pels anys i les tribulacions, ha mort el vell senyor. Encara que ha mort pobre, els altres nobles, per tal de no deshonorar l’estament, li han pagat sumptuoses exèquies. Hi han assistit els capitulars amb llurs hàbits de seda vermella, les creus de les dues parròquies, els vells «apòstols» amb atxes enceses, els pagesos vestits «d’ajust». El dol l’han presidit els principals membres de l’aristocràcia amb levites i capells alts. (Açò era l’antic costumari dels enterraments de la noblesa de Ciutadella).
EL FUNDADOR DE LA CASA NOBLE
Amb el sepeli del noble senyor arruïnat, també ha quedat sepultada una casa il·lustríssima. El seu fundador vingué a la conquista de Menorca acompanyant el rei Alfons III. Fou un capità valent i va rebre del jove monarca possessions. El vell llinatge s’ennoblí més i més amb noces brillants. Els seus fills honoraren el blasó gloriós amb gestes guerreres, amb heroiques virtuts, amb càrrecs públics d’importància.
El casal que fineix fou una gran institució. La ciutat tota s’alegrava, com per cosa pròpia, quan una llarga renglera de carros carregats de sacs de blat, entraven al palau senyorial o les botes de vi flairós de les vinyes. Però la manca d’administració esfondrà en poques generacions la hisenda fortíssima. Aquest senyor que ha mort, era el millor conseller de la comarca. En canvi ell mai no tingué regit a ca seva, no va saber evitar la total ruïna...
Era dèbil amb el fills, malgastadors incorregibles, corcats per l’ociositat i els vicis. Eren el fruit migrat dels mateixos llinatges, que per tal de conservar amb tota puresa la noblesa de la raça, no van fer sinó degenerar-la. De les dues filles, una era monja a la península; l’altra es casà amb un oficial foraster, de família molt respectable, però no tenia prou noblesa, per al gust del vell senyor: aquest mai no reconegué el matrimoni. I esborrà la filla del gloriós arbre familiar... Tots el fills i filles moriren joves.
LA FI DEL SENYOR I DEL PALAU
El trist senyor s’estava sol al palau immens, sols era servit per un matrimoni fidelíssim. Ja havien passat molts d’anys, les antigues possessions, ara una i ara una altra, s’havien venut, i passant el temps, la pobresa se’l menjava. Tant era així, que moltes vegades els criats l’havien de mantenir. La mateixa casa estava hipotecada. Tot era una ruïna que feia llàstima. Així va arribar el final del vell senyor i del palau noble.
Després del funeral, la casa es va omplir de gent que volia comprar alguna cosa. Hi havia tota casta de persones; antiquaris amb cara de jueus, que es fixaven astutament en els objectes de valor, i a l’hora de pagar menyspreaven, sacerdots a la recerca de llums rars, historiadors, que escorcollaven a l’arxiu polsós, algun jove hereu de la noblesa, que volia fer-se seus els retrats ancestrals, criades de bones cases, que es miraven la roba blanca; dones del servei de canonges, que triaven jocs de porcellana antiga... Tot allò que vint generacions opulentes havien arreplegat a poc a poc, ara es dispersava en un moment entre cent mans, que tractaven àvidament sense cap afecte, els joiells i les randes, els quadros i els velluts, els pergamins, plens de records passats, retalls d’antigues vida senyorials... Així fou la fi del vell senyor i del palau.
Passant els anys, la part alta de l’antic palau, és convertida en quatre pisets moderns. A planta baixa s’hi troba una fusteria. D’aquella casa noble, finida ja fa temps, ningú no en guarda record.
En el final d’aquesta narració, no puc donar el nom de l’autor, perquè l’he treta del dictat d’una llibreta d’un dels cursets de llengua catalana, que vaig fer ja fa molts d’anys... Per la meva part, voldria haver estat encertat, almanco per fer passar una estona als llegidors del nostre «MENORCA», perquè puguin treure comparances, del passat amb el present.
