Quan eres petit sempre arribava es moment d’haver de demanar perdó per qualque malacriança que havies fet. Era s’escena clàssica; tu havies fet mal o ofès un fillet de sa teva escola, i es mestre o sa mestra venia, te feia posar cara a cara amb aquell fillet i te deia «demana-li perdó». Tu no badaves boca. I no per timidesa, sinó per orgull i per no donar sa satisfacció a s’ofès. I es mestre o sa mestra t’anava insistint i anunciant ses conseqüències que allò tindria. Es perdó que as final acabaves demanant per cansament i per poder fugir d’aquell engrony era un perdó forçat, eixut, mancat de convicció sincera. En realitat volia dir; deixeu-me en pau.
És necessari inculcar des de petits es valor des perdó. Mostrar que ses males accions tenen conseqüències i que és important reconciliar-te amb qui et trobes en conflicte. Demanar perdó se sol associar a s’honestedat, a sa humilitat, a s’empatia cap a s’altre, i as fet de responsabilitzar-te des teus actes. Però des teus propis actes. Perquè és obvi que jo no me puc sentir directament responsable, per exemple, de ses accions i faltes des meus pares. De sa mateixa manera que seria absurd que es meus fills s’haguessin de sentir responsables i autoculpabilitzar-se des meus errors. Afortunadament ses penes o condemnes no s’hereden de pares a fills. Ni existeixen antecedents penals transmesos de generació en generació.
Des d'un punt de vista històric és completament absurd que es ciutadans espanyols des segle XXI haguem de demanar perdó per uns fets succeïts as segle XVI, per satisfer ses necessitats internes de governants que llegeixen interessadament sa seva pròpia història. Sa història és sa que és i ha de ser analitzada i interpretada objectivament per especialistes. No correspon as líders polítics jutjar-la segons interessos conjunturals i transitoris.
I dic tot açò perquè cada cert temps, sobretot s'octubre en ocasió des Dia de la Hispanitat, ressorgeix es debat de si s'estat espanyol hauria de demanar perdó a Mèxic per actes comesos en es passat, particularment des d'un cert sector de sa classe política mexicana que empra sa ideologia de s’escarni com a emblema. Considerar 500 anys després que aquell procés segueix viu, com a motiu d’ofensa, és un sense sentit històric i polític. Aquells 200.000 espanyols que van poder arribar a Amèrica entre finals des segle XV i es segle XVII i que es van anar escampant, conquerint, colonitzant, aculturant, es van fer tan criolls i tan americans com aquell que ara reclama que li demanem perdó. Qui fa aquesta reivindicació artificial i populista és fill d'un d'ells, no des que vam quedar a Espanya.
Mèxic no existia com a tal quan n’Hernán Cortés va desembarcar a Veracruz. Es Mèxic actual és deutor des procés històric que va començar llavors, marcat inqüestionablement pes mestissatge. Espanya no va desallotjar ni va oprimir tot un continent: hauria estat numèricament impossible. Va reconstruir Tenochtitlan, va fundar ciutats i va organitzar es territori amb es serveis i ses infraestructures pròpies; universitats, hospitals, calçades. A més, en cap moment va albergar interessos genocides, perquè sa massa de població indígena era sa mà d'obra insubstituïble. Sa quantitat total d'espanyols que van passar a Amèrica durant es segles de dominació hispana és ridícula: ni Espanya va enviar molts homos ni va enviar, en qualsevol cas, es pitjors.
Òbviament cap de noltros vam ésser a sa conquesta d'Amèrica. No som responsables d’allò que va passar fa 500 anys. I si ho fóssim, a qui li hem de demanar perdó? A aquells indígenes que van ser conquerits per aquells espanyols? As seus descendents? O a s’expresident López Obrador i a sa presidenta electa Claudia Sheinbaum, que són descendents, un, d’asturians i de càntabres, i s'altra, de jueus. Per tant, tampoc hi van ser? S’exclusió del Rei Felip VI per part de sa nova presidenta a s’acte de presa de possessió, per no haver contestat una carta datada es març del 2019, en què s’exmandatari mexicà li exigia as nostro Cap d’Estat una petició de perdó a Mèxic per sa conquesta d’Amèrica, ha derivat en un nou desacord entre es dos països.
Esteim davant un despropòsit tan inaudit com inconcebible. Seria com si es romans mos haguessin de demanar perdó as celtibers per envair-mos fa 2.200 anys, i per haver destruït Numància. O com si es ciutadellencs exigíssim una disculpa a Turquia pes setge del 1558. O com si Espanya ho fes amb es francesos per sa invasió del 1808 al 1814, fa més de dos-cent anys. Unes reclamacions tan ridícules mos abocarien a un sistema recurrent de peticions de perdó per ses ofenses i ultratges comesos que mos duria metafòricament fins as moment en què Adam i Eva van ser enganats per sa serp. Senzillament perquè tots es pobles han estat conquerits i envaïts en qualque moment de sa seva història, s’Espanya actual no ha de demanar perdó a ningú.
