Yuval Harari parla a «Sapiens» de la funció política de les idees –ell en diu «ficcions», altres en poden dir els «metarelats»- en vistes a l’enfortiment de la cohesió entre grups humans que sobrepassen un determinat nombre de membres –fins a vint-i-cinc en el cas dels grups basats en la pràctica del contacte físic com a mecanisme de reconeixement dels «nostres», fins a uns dos cents-cinquanta en el cas dels grups basats en el xafardeig; a partir d’aquí caldrien ja les construccions narratives heroiques o identitàries.
Aquestes «narracions», incorporades a la tradició i al concepte d’autoritat, habitualment adopten la forma de llenguatge mitològic fundacional, envoltats sempre d’ una aura de sacralitat –una mena de memòria compartida- que justifiqui la necessitat del sacrifici individual per part dels herois. Cal advertir que la principal amenaça per a la supervivència de qualsevol grup humà –tribu, poble o nació– no prové directament del medi natural sinó d’altres «pobles» o nacions, especialment quan hi ha una competència per la possessió dels recursos i del territori. Així s’escriu la història, avui per avui, al proper Orient.
Els jueus veuen en els palestins –Hamás, Hezbolá...– la ferma determinació d’exterminar Israel de la faç de la terra, i l’experiència no els pot treure la raó –les expressions d’odi i clams de venjança són contínues–. I els palestins veuen en els jueus la determinació tant o més ferma que la pròpia d’expulsar-los del territori que ells ja habitaven abans de la creació de l’Estat d’Israel. I cal reconèixer que els fets també els confereixen la raó, al manco per part dels actuals governants.
L’home no ha superat l’època de les ficcions constitutives de la identitat de poble (ètniques, religioses, culturals,...), expressades en termes d’identitat i de rebuig de la diferència, d’aquí els malentesos respecte del concepte de la «veritat», transformades sovint en experiències de coacció i violència i, en tot cas, en dificultats per a entendre el fenomen de la pluralitat i els seus processos d’integració vers la convivència –capacitat d’aixecar-se fins al nivell de la raó discursiva o dialògica–. No es tracta de negar les creences particulars, sinó de transformar-les en el sentit de fer-les compatibles amb el desenvolupament d’una capacitat de pensament de caire racional i autocrític.
En el cas d’Israel, ens trobem amb la presència d’un Estat «modern» –es reconeix el pluralisme polític, és capaç de progrés econòmic, capdavanter en ciència i desenvolupament tecnològic–, però difícilment en podríem dir «pluralista» en el sentit de obert a un veritable diversitat cultural i religiosa ni, per tant, regit per una racionalitat dialògica oberta al fenomen de l’alteritat.
La secularització de la política demanda una «neutralitat» –que no una indiferència, ni menys encara una intolerància– respecte de l’autoritat, les creences i la llei religiosa, almanco en el sentit estatutari de la paraula, tal com afirmava Kant. I de la mateixa manera que és exigible en un context polític –com aquell que feu possible l’aparició de les idees republicanes que es troben a la base de les actuals concepcions democràtiques–, una racionalització de les creences per a fer-les més integradores i obertes, també ho és la racionalització de l’ètica, en el sentit d’una «ètica de la ciutadania democràtica» de vocació cosmopolita.
És en nom d’aquesta darrera, d’una ètica posada com a fonament del dret internacional, que es demanda la constitució –des de la pròpia legitimitat dels Estats– d’un Dret de validesa universal, d’obligat compliment per als propis Estats-nació. En les relacions entre els Estats, afirmava Hegel, no hi ha dret que valgui, sinó que la llei que regeix és la de la natura, val a dir la del domini del més fort. Però Hegel representava el «pensament» de les monarquies absolutes, que no confiaven en la capacitat legislativa del poble –tot per al poble però sense el poble– .
El ciutadà actual exigeix, en canvi, la proclamació d’un Dret Humanitari de validesa universal i necessària, posat per damunt del poder estatal i les temptacions que aquest ostenti d’emprendre «operacions militars especials» que ja sabem com acaben.
