En un d’aquests poc edificants programes televisius matiners (posi una desgràcia aliena a la seva vida per veure la pròpia millor!) s’explicava el cas d’una adolescent alacantina que s’havia intentat suïcidar perquè els pares es van negar a comprar-li un mòbil d’alta gamma. L’intent no havia estat una performance (acabarem tots parlant anglès!), sinó un acte real. Aquest fet se sumava a una enquesta segons la qual el quaranta-u per cent dels al·lots d’aquest país patia un problema mental (bàsicament depressió). Aterridor!
Potser aquest fet no sigui sinó el fruit de les dues Espanyes. No! No en les que penseu. Et refereixes a una nació permanentment partidària dels cops de banda, a aquesta terra que té molt de pèndol, a aquesta pàtria de negres o blancs que permanentment oblida l’existència dels grisos, i a aquest lloc descentrat on la moderació no té cabuda. Així hem passat, per exemple, d’una educació gairebé casernària durant la dictadura a una altra en què –segons va exigir un conegut pedagog que no ha fet una punyetera classe a la seva vida– no s’ha de corregir en vermell perquè aquesta tonalitat deprimeix els alumnes... No saps si un deu gargotejat en aquest color entristirà l’estudiant o si, ja adult, podrà conduir un cotxe, tenint en compte que gairebé tots els senyals de trànsit apareixen tenyits de vermell...
Ficar un fill en una bombolla, aïllar-lo de la realitat, obviar-li els aspectes negatius de la vida i de la societat, estalviar-li la cultura de l’esforç (tan injuriada avui per aquesta altra, la de la subvenció i dependència/esclavitud envers el poder), fer-lo creure que allò que s’anhela sempre s’aconsegueix, educar-lo en la immediatesa i un llarg etcètera és, simplement, fer-li un trist favor. Perquè quan la bombolla esclati, quan la vida truqui a la porta, el xaval –sorprès i potser espantat– haurà de deixar-la entrar i, sense estar preparat, donar resposta als innumerables problemes que aquesta mateixa vida li plantejarà... I davant aquesta imperícia per saber viure, davant aquesta sorpresa, davant aquest no saber què fer o com actuar, davant aquesta «caiguda de l’ase», és més que probable que l’adolescent se senti impotent i, conseqüentment, deprimit. «Això no és el que m’havien promès» –es dirà probablement per a si mateix–.
Amb paraules de Bill Gates: «La televisión no es la vida diaria. En la vida cotidiana, la gente de verdad tiene que salir del café de la película para irse a trabajar»
Potser la depressió/intent de suïcidi d’aquesta jove alacantina no es deuria tant a la manca d’un mòbil com al fet d’haver-se sentit enganyada o no haver estat educada per a un món no virtual...
Intenteu, per tant, educar amb responsabilitat (que exigeix dedicació i paciència); educar entre grisos salvadors, amb veritats no ocultades però amanides d’esperança i proporcionant eines als vostres fills per encarar-se a la seva existència, encara que això suposi pronunciar, de tant en tant, un contundent «no» o estar disposats que aquests fills no us parlin durant dies... Amb el temps entendran que això que vau fer per ells se li denomina estimar...
