Davant la situació del món a més d’un a vegada ens domina un sentiment de temor més que de confiança, de desànim més que de serenor, de dubte més que de certesa. ¿Podem mantenir l’esperança que les guerres s’acabaran? Que el masclisme serà vençut? Que la xenofòbia s’esvairà? Que la fam ja no incentivarà migracions? Que en l’Església el clericalisme donarà pas a la igualtat? Que la política deixarà de ser un camp de batalla? ¿Hi ha esperança per als presos, els drogoaddictes, els exclosos, els fracassats en l’amor? ¿Hi ha un futur esperançador per als infants i joves d’ara? ¿Hi ha una esperança per als qui moren?
Faig meva la distinció entre desesperació i desesperança tal com l’explica en Francesc Torralba en el seu llibre «Saber dir no»: «Quan una persona pateix la desesperació té la impressió que la cosa no pot seguir així, mentre que quan una persona pateix la desesperança està persuadida que això pot seguir així indefinidament». I conclou que la nostra època no és un temps de desesperació sinó més tost de desesperança. Aquesta ens fa dir: «açò no té remei». I ens fa rendir-nos a la fatalitat d’un esdevenir que ens supera; però com que no és còmode viure en la fatalitat, cercam evasions que ens distreguin o bé que ens aïllin en la nostra zona de benestar.
¿Podem tenir Esperança en el més enllà sense esperances a curt termini? Posem per cas, ¿hi ha sempre esperança de curar-se d’un càncer, de trobar un habitatge per a la família i deixar de viure rellogats, de sortir de la presó i començar una vida nova, d’acabar amb el comerç d’armes i el narcotràfic? ¿Poden tenir esperança d’una vida millor els qui s’embarquen a les costes del Senegal o salten la reixa de Ceuta cap a una Europa somiada? ¿Hi ha esperança per als palestins que sobreviuran al genocidi de Gaza? I al cim de l’escala dels anys, quina esperança em queda? I, no obstant, una esperança indefectible més enllà del càlcul de probabilitats ha animat els màrtirs de la jornada laboral de 8 hores, els presos de l’apartheid sudafricà, els líders contra la segregació racial, els metges dels primers transplantaments de cor. I encara una forta esperança anima el qui se sent morir en el seu cos confiat que la mort no tindrà la darrera paraula.
Per altra banda, grans esperances han estat devorades per la decepció com aquelles revolucions alliberadores degenerades en impresentables dictadures. Que el camí és més important que la meta crec que és una veritat a mitges. Perquè un camí no té sentit sense una meta; o encara més, la meta es troba inclosa en el camí. Deixà escrit el papa Benet: «El present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar-se si podem estar segurs que porta cap a una meta, i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí» (Spe salvi). Ara bé, per fer camí, o cercar una sortida al camí barrat, fa falta l’esperança que la meta perseguida és justa i que ho paga la pena. Una esperança que abraça la vida i la mort físiques, que m’inclou a mi sense excloure ningú i que, al mateix temps, mira la totalitat de l’univers, excedeix tota expectativa històrica. Si pretenguéssim establir políticament el cel a la terra en tost d’instaurar un paradís establiríem una dictadura.
«L’Esperança no defrauda», ens recorda el Papa Francesc tot convocant-nos a viure i celebrar el jubileu del 2025. I perquè l’Esperança en majúscula no sigui una il·lusió alienadora que ens projecta cap al més enllà sense trepitjar el camí de la història, Francesc ens anima a escrutar els signes d’esperança i estar atents a les alarmes de la desesperança. I per no fer de l’esperança un consol fàcil, ens fa pensar en les víctimes de tota violència: els presos, malalts, joves, emigrants, ancians, pobres, pecadors. Per aquest camí l’Esperança esdevé bona notícia perquè l’«any de gràcia és» proclamat de bell nou per Jesús: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els oprimits són alliberats ara i aquí, orientats cap a l’horitzó transcendent d’«un cel nou i una terra nova on habitarà la justícia».
En realitat no sabem el temps ni el com del cel nou i la terra nova que esperam. Però confiam en la promesa de Déu, sense que açò hagi d’ofegar sinó més tost esperonar la nostra responsabilitat en el cultiu d’aquesta terra on creix el cos de la família humana. Amb paraules del Vaticà II, «els béns de la dignitat humana, la comunió fraterna i la llibertat...els tornarem a trobar escampats per la terra en l’Esperit del Senyor i d’acord amb el seu manament, però netejats de tota taca, il·luminats i transfigurats». Si lluitam animats amb aquesta esperança, podem estar segurs, amb Blai Bonet, que «el fracàs no és més que el fracàs de l’èxit, no de l’home».
