A l’època amb més mitjans per comunicar-nos a la nostra disposició, ens comunicam pitjor que mai. La quantitat ha perjudicat la qualitat. Mails, missatgeria, diaris digitals, xarxes, telèfons omnipotents, aporten milions de paraules estèrils, inútils, fems escrit o xerrat, que perjudiquen l’eficàcia de qui, en realitat, vol explicar una cosa.
L’altre dia gairebé vaig penjar una telefonada mecànica d’IB-Salut pensant que era un altre venedor impertinent. Obrir el correu electrònic és com una pausa de publicitat a un film d’Antena 3. El 90 per cent d’allò que es diu a WhatsApp és residu no reciclable, amb tants malentesos com faltes d’ortografia. Informar-se abans era becar davant un telenotícies, i ara s’ha d’estar ben despert en un mar de notícies falses. I ja van veure com van anar les comunicacions oficials a la DANA.
A la mala comunicació general hi sumam una administració pública molt pendent d’ella mateixa, de procurar la correcció i la pulcritud bucrocràtiques més que la productivitat, el que obliga a crear milers de documents també ornamentals i empipadors. Entre tanta lletra, entre tantes autoritzacions de no sé què i còpies de DNI reiterades, el que realment importa es perd.
Del preocupant cas de l’informe ignorat d’Hidrobal sobre la mala qualitat de l’aigua de l’aixeta de Maó, fa feredat pensar, entre altres coses, quantes més informacions importants hi ha sense llegir en aquell mail exclusiu d’un funcionari del qual ningú no s’ha preocupat durant un mes, o quins altres assumptes d’interès es demoren per motius similars, impensables en altres àmbits. Com és difícil entendre que qui construeix un geriàtric i qui ha de fer-hi una connexió elèctrica no puguin acordar per telèfon fer-ho tot al mateix temps. O que ningú pugui advertir verbalment que hi haurà una punta de demanda als busos al setembre. I molts casos més.
En la comunicació i l’administració pública està sortint molt més cara la salsa que el peix.
