Les condicions més humanes són la fragilitat i la necessitat de l’altre. Quan en Marc va néixer sa mare el va rebre com el seu gran tresor i els avis, per boca de sa comare, saberen que pesava 950 grams. Els primers mesos el seu entorn es reduïa a una incubadora, però mai deixar de trescar per tot l’univers embarcat en els amors de sa mare. Barquejat pel cardiòleg i altres cirurgians circumnavegà per quiròfans, mentre en braços de sa mare coneixia tots els colors de la veu. La seva tendresa li renovava la crida a la vida cada dia.
No sorprendré a ningú si us dic que a dos anys en Marc era un infant molt decidit, sabut en el maneig de la seva energia. No sé si he conegut ningú tan franc com ell: cap ambivalència, tot únic i en directe. Cos i ment en una única dimensió sense entremig i, per açò, per ell tot era «ara».
De mica en mica començà a no bastar-li l’estimació de la mare. Enmig d’iguals, l’empatia la convocava a tractar-se. El guió que ell coneixia era ben esquemàtic «jo deman/l’altre m’atén». Havia sobreviscut invertint molta energia en tot moment i en cada passa.
Convocat per l’empatia quan s’atracava a un company semblava que anés de cacera: directe, sense entretant, despertava el recel de qui se sentien envaïts. Els intents eren antesala de conflictes. Quin dolor en el cor reparat: cap alenada entre anhel i decepció.
Ell rondava els quatre anys i sa mestra ja acumulava anys d’escolta. No era un problema de límits. L’amistat no és un desig, és una necessitat que l’anhel deixondeix. Per ajudar-la vam optar descobrir-li metàfores que obrissin un l’endemig entre el cos i la ment, entre el pensament i l’acció.
El nostre cervell és narratiu i la nostra consciència de vida té forma de relat. Tots sabem que una metàfora encertada modifica l’estat d’ànim i encamina la regulació mental de l’acció.
Un bon dia, enmig d’una dinàmica espontània, li vam proposar jugar a pescar. Va saber de diferents maneres d’atreure peixos, de l’aguait, el silenci i l’ espera com part emocionant del joc,...
Poc temps després va sorgir l’interrogant: jugam a pescar amics i amigues? El seu ànim ja sabia d’estratègies i de paciència. També l’havíem ajudat a trescar les seves experiències: la intrepidesa espanta els peixos i fa impossible atrapar-los.
Arribat el punt quan en Marc sabia com atreure peixos, amb la metàfora al cor, vam inquirir-nos com atreure algun company.
Us pas una part del llistat que vam anar elaborant: a) mirar-lo una estona com juga i dir-li que fa coses molt boniques; b) si juga amb cotxes o amb animals, anar-ne a cercar més i donar-los, c) dur un poc més de berenar per compartir, d) parlar de la seva mascota, e) ajudar-lo a reconstruir quan li cau, f) fer-li lloc al teu costat o guardar-li una cadira, deixar-li un color, etc.
Les primeres setmanes comptava amb el nostre acompanyament per ajudar-lo que l’ansietat no el fes tropissar.
Avui en dia és un infant desitjat pels altres. Sap d’esperes i sobretot de fraternitat. Ja ha vençut en molts combats també en el dedins, és un artista matisant la franquesa.
No li fa por ser conscient que la soledat i l’amistat no habiten llunyanes perquè coneix el carrerany que va d’una a l’altra. Quan es sent sol sap recordar històries d’amistat i així del viscut en fa certesa.
Fa estona que vaig pensant: «Que poc es ralla de les meravelles que fan ses mestres i, a més, les fan amb una senzillesa que les engrandeix.» Sense voltros molts infants no descobririen què representa el blau del cel, ni sabrien la profunditat que ens habita, ni cada dia descobrien el món cada dia.
Que increïble és la vida concreta!
