Isabel Perelló i la independència del Poder Judicial

Ho deia perquè estic convençut de dues coses: que els polítics, per més que ho neguin, intentaran ficar cullerada en l’actuació dels jutges, i encara que s’omplin la boca defensant la independència d’aquests i, per tant, l’autonomia absoluta dels vint-i-un membres que composen avui el CGPJ, faran mans i mànigues per trobar la manera d’influir en les seves decisions. I la segona, que qualsevol que hagi estat la procedència dels membres que conformen aquest organisme i les pressions que rebin per fer decantar en un sentit o altre les seves decisions, aquests —i, en general, tots els jutges del nostre país—, poden no fer cas a aquests intents perquè tenen l’empara absoluta dels mecanismes de l’Estat per actuar amb absoluta independència.

És aquest convenciment que ens ha de permetre avaluar en el futur l’acció del CGPJ i dels seus vint-i-un membres exclusivament pels seus actes i no per la seva procedència, ja que, Espanya, encara que alguns s’empenyin a desmentir-ho, no és Veneçuela, sinó un país on l’Estat de dret està garantit i, per tant, la justícia pot (si ho vol) actuar amb absoluta independència del govern, dels partits que el sustenten i, també, dels partits que conformen la oposició, perquè també aquests molt sovint intenten influir en la judicatura. I per a mostra del que dic basti tan sols recordar aquella frase del senador popular Ignacio Cosidó amb la qual afirmava que l’acord (que finalment es va frustrar) d’elegir els membres del CGPJ i del seu president —càrrec que aleshores s’oferia al magistrat Manuel Marchena— els permetria «controlar el TS per la porta del darrere».

En definitiva, que la independència dels jutges depèn tan sols d’ells mateixos, perquè, al nostre país, no tenen per què haver de carregar cap «motxilla», com denominam avui en argot els compromisos adquirits, ni tenen per què deure res als qui han estat els seus mentors.

Estant, doncs, com estic, convençut del que acab de dir, he de manifestar, per tant, el meu acord absolut amb Isabel Perelló quan, al discurs a l’obertura de l’any judicial, ha afirmat davant del rei i de les més altes magistratures del nostre país que «cap poder de l'Estat no pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats sobre com han d'interpretar i aplicar l'ordenament jurídic. I això perquènomés aquells Estats en els quals la divisió de poders està garantida són realment Estats de Dret». Ben feta, doncs, la crida que la presidenta del Tribunal Suprem va fer perquè els polítics i els partits respectin la feina dels jutges, ja que «les possibles irregularitats que poguin produir-se en l'exercici de la funció jurisdiccional tenen els seus propis mecanismes de correcció a través de les vies d'impugnació previstes en les lleis processals».

Ara bé, dit això, crec que la nova presidenta del Tribunal Suprem també hauria d’haver fet un advertiment que és, si més no, tan important com el que va fer: que els jutges han de respectar l’autoritat sobirana del parlament en la presa de decisions polítiques, les quals només poden ser contradites pel Tribunal Constitucional si no s’ajusten a la constitució.

És bàsic que tinguem això en compte, perquè la intromissió que hem vist molt sovint dels polítics en la funció judicial —que amb encert ha criticat Isabel Perelló— no ha estat l’única dissonància que hem pogut observar en l’Estat de dret a Espanya. Més d’un cop, han estat jutges amb toga els qui també han tret el peu del llençol, com pot molt bé recordar el lector per poc que faci memòria si acut, sense anar més lluny, a novembre de 2023, quan jutges de diverses ciutats espanyoles van protestar davant les seus judicials, molts d'ells vestits amb la toga. En aquelles dates, a Còrdova, un bon nombre de jutges es van concentrar a les portes de la Ciutat de la Justícia; a Sevilla, unes 300 persones es van reunir davant els tribunals, convocades pel jutge degà de l'Audiència d’aquella capital. I a Salamanca i Almeria, també es van convocar manifestacions de jutges, fiscals, advocats i procuradors davant els seus respectius tribunals contra la llei d’amnistia quan aquesta encara no estava aprovada.

I si pujam a l’escaló del Tribunal Suprem, he de dir que no deixa de ser incoherent (per no fer una desqualificació encara més greu) que aquest tribunal, que condemnà els líders del «procés» per sedició i malversació de cabals públics, alhora que desestimava la petició dels fiscals que, adduint clarament a un cop d’estat, demanaven que fossin condemnats per rebel·lió, ara, en impugnar davant del Tribunal Constitucional la llei d’amnistia aprovada pel parlament, tribunal sostengui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar «van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat que es va emprendre a Catalunya». ¿A quin cop d’Estat es refereix el TS quan la sentència que dictà no en reconeix cap?

Vull dir amb això que el respecte a la independència dels jutges en l’exercici de la seva funció també comporta i exigeix el respecte d’aquests a la sobirania nacional que encarna el parlament. El respecte juga, per tant, en una doble direcció. I si bé és cert que, des de la política dels partits, més d’un cop s’ha intentat soscavar la independència judicial —per això és encertat que Isabel Perelló ho denunciï—, cal també reconèixer que el comportament d’alguns jutges i tribunals han contribuït a soscavar la reputació de l'Administració de Justícia.

Per això és de lamentar que, a la reivindicació de la independència dels jutges, Isabel Perelló no hi afegís també la del respecte que els jutges i els tribunals han de tenir a la imparcialitat que la llei els exigeix i els pressuposa, i que, darrerament, tantes vegades ha quedat en entredit.