Tanc es ulls i not com ses gotes minúscules que comencen a caure me banyen sa pell i a la vegada me refresquen. M’agrada aquesta sensació reconfortant en aquest matí xafogós de finals d’estiu, quan tot va tornant a sa rutina i sa normalitat intenta encaixar de nou a ses nostres vides.
Cada any en arribar aquesta època prenem consciència de sa fugacitat i des caràcter momentani de tot allò satisfactori i gratificant. És un sentiment generalitzat considerar ses coses bones com efímeres. Conscients des valor des temps lliure i d’aquesta temporalitat, l’espremem i l’ensaborim com sa darrera cullerada de gelat que deixam per as final; o com ses darreres pàgines de sa novel·la que reservam per llegir just abans d'apagar es llum. I és que en es fons tots som iguals.
Encara que es dia exacte des canvi d'estació pot variar, s’arribada de sa tardor es produeix quan sa nit i es dia tenen sa mateixa durada. En canvi per molta gent, s’estiu s'acaba amb sa tornada de ses vacances i s'inici des curs escolar.
A ses portes de sa temporada estival sa llista d’expectatives sol ser immensa, però en acabar, carregar damunt ses espatlles es pes d’allò que, per un motiu o altre, hem posposat o deixat de fer, es fa feixuc. Per molts ses vacances d'estiu ho han de tenir tot. No obstant açò ses expectatives irreals només generen malestar i frustració. Sigui com sigui, estic segura que qualque vegada mos ha passat a tots pes pensament sa fantasia de viure sempre de vacances.
Durant ses vacances, sa vida deixa d'estar ordenada per ses pues des rellotge i es regeix de manera anàrquica pes sol, sa gana, s’oci, sa son. És com si sa vida mos donés de cop un alè i mos convidés a mirar cap a endins. Com si ses hores extres de llum mos donessin un petit espai per pensar ses coses amb més calma o des d'una altra perspectiva.
No hi ha res millor que perdre sa noció des temps i no sebre si és diumenge o dimecres.
Sa rutina és una eina valuosa per a sa gestió des temps. Mos permet assignar períodes dedicats a ses diferents activitats diàries, sa qual cosa evita sa ‘procrastinació’ i ajuda a aprofitar as màxim es temps de què disposam. Però és important intentar que a sa nostra rutina també hi hagi espai per aturar, per desconnectar, per tenir temps per a noltros mateixos.
Caminar sempre me convida a despertar es sentits. Trescar pel camp una estona i deixar-me impregnar de sensacions vivificants me carrega d’energia. M’agrada observar s’entorn. Contemplar-lo. Intentar entendre’l.
Ses aiguades fortes d’agost han fet que es tons ocres de s’estiu comencin a transformar-se en totes ses tonalitats de verds possibles. Ses diferents formes de creixement de sa vegetació creen dibuixos, relleus i figures que perfilen una delicada trama irregular com brodats d’una mantellina. Però ses temperatures encara són molt elevades i fan que sa terra després de cada ploguda s’eixugui molt deveres.
Ses gotetes d’aquesta brusca prima que cau ja han començat a desprendre aromes de petricor, aquesta olor particular de terra banyada que des de petita tant m’ha agradat sentir. Són es dolços efluvis que sorgeixen quan cauen ses gotes de pluja damunt sa terra eixuta i fan que aquesta alliberi una combinació de substàncies retingudes a sa superfície. Sa mescla d’olis vegetals i composts aromàtics de sa fullaca, particularment des pins, alzines i ullastres, també es remou. De tot açò en resulta una exhalació tan pertorbadora que provoca en jo un efecte quasi terapèutic. Voldria poder condensar aquesta oloreta penetrant, fresca, intensa. Encapsular-la com una essència delicada o una fragància que t’embriaga tots es sentits.
Es sentit de s'olfacte m’apel·la a evocar sentiments i records intensos. És una eina que m’ajuda en aquesta curiositat meva per entendre tot allò que m’envolta.
I comprenc una vegada més que sa vida és cíclica. Es temps com a magnitud física, i també es que determina sa climatologia, passen d’un cicle a un altre, i a un altre, i a un altre. I així, repetitivament, tornen as primer cicle per seguir sa mateixa seqüència fins a l’infinit. Es fills també van i venen. Es nostros pares es fan majors. Són més es dies dolents que es bons. Tot és tan voluble i transitori. Avui més que mai vivim temps d’incerteses i de canvis. Fluctuam entre mil estats d’ànim. I navegant entre aquests elements tan variables m’envaeix sa sensació de ser una baldufa que va girant d’aquí i d’allà.
I submergida en aquest mar de pensaments, en aquest oceà de sensacions, deix que s’aigua caigui damunt jo, que es desfaci en regalims per tot es meu ésser. Com un do que davalla del cel, deix que me purifiqui de tot allò que no me fa bé. I que me guareixi ses nafres, aquelles que no es veuen. Per un moment me sent lleugera, quasi ingràvida, com ses partícules volàtils i aromàtiques que desprenen s’olor de terra banyada.
