Un trio de periodistes, entre els quals hi trobam Nekane Domblás, publicava dilluns passat un article a «La Vanguardia» en el qual se'ns recordava que el dimecres 28 d'agost es van complir 30 anys des de l'arribada de la primera pastera a Canàries, que marcà l'inici d'un fenomen migratori que ha portat prop de 230.000 persones a les illes des d'Àfrica. La ruta canària, que ha cobrat la vida d’unes 21.000 persones, és la més perillosa i transitada, tot i que no l'única.
A les Balears, l'arribada de pasteres és ara un fet quotidià (encara que no a la costa menorquina, molt més septentrional que la de les altres illes). Enguany, fins dijous passat, 174 pasteres han arribat a les illes, amb unes 2.300 persones a bord. Mentrestant, la costa alacantina també és escenari d'una activitat migratòria significativa, amb l'arribada de cinc pasteres en només dos dies la setmana passada.
El problema és especialment agut a Canàries, on el flux migratori ha augmentat dramàticament els últims anys. Des del 2020, el 55% de les arribades en els darrers 30 anys s'han concentrat en només quatre anys, i es preveu que aquest any podrien arribar fins a 70.000 persones.
Les illes (sobretot les Canàries) s'enfronten, doncs, a una greu crisi de capacitat per atendre els immigrants, especialment els menors. Actualment, Canàries tutela 5.200 menors en 81 centres, superant de llarg la seva capacitat per a 2.000. És per això que el viceconseller de Benestar Social de Canàries, Francis Candil, ha advertit sobre la manca de recursos i la necessitat de derivar els menors a altres comunitats, tot i que aquestes es resisteixen a acollir-los, com vam veure amb el vot de PP, Vox i Junts en contra de la reforma de la Llei d’estrangeria.
A les Balears —explica l'article—, tot i que el nombre d'arribades d’immigrants és molt menor que a Canàries, les xifres han anat en augment, i la situació política entre Espanya i Algèria ha exacerbat el flux migratori des d'aquest darrer país. Mentrestant, la costa d'Alacant continua rebent immigrants, en la seva majoria algerians, que sovint utilitzen xarxes il·legals per arribar a Europa.
Aquest fenomen migratori no només té un cost humà devastador, amb més de 1.500 persones mortes o desaparegudes a la ruta algeriana entre 2018 i 2022, sinó que també reflecteix profundes tensions socials i polítiques als països d'origen i als punts d'arribada.
Sens dubte, tot el que s'ha dit fins aquí és cert i preocupant des de qualsevol punt de vista que s'analitzi, però si no volem quedar-nos només en la superficialitat de les xifres i, sens dubte, en el seu inevitable dramatisme, hauríem de fer un esforç per no quedar-nos només amb la imatge de la immigració il·legal cap a Espanya, especialment des d'Àfrica, ja que el debat sobre la immigració al nostre país ha estat manipulat mediàticament, creant falses certeses que alimenten l'odi i la xenofòbia en la societat.
En una anàlisi molt detallada que signava el constitucionalista Luis Urías a la revista digital d’anàlisis CTXT (Contexto y Acción), se'ns diu que sovint s'assumeix que la immigració il·legal prové majoritàriament de persones africanes que arriben en pasteres, però la realitat és que la majoria dels immigrants sense papers entren a Espanya per l'aeroport de Barajas, i els principals països d'origen són Veneçuela, Colòmbia i Hondures.
Un fet incontestable és que viuen a Espanya més ucraïnesos que subsaharians, però segurament el color de la seva pell els fa menys destacables i els prejudicis ens porten a sobrevalorar allò que és cridaner i a menysprear les dades. I en les valoracions que en fem, dels immigrants, no hauríem d'oblidar que la gran majoria d'estrangers que viuen a Espanya són essencials per a la nostra economia i el nostre creixement demogràfic, i que aquesta majoria ho fa amb tots els papers en regla. No arriben ni al deu per cent els que es queden aquí de manera il·legal. I és una xifra que no para de baixar. Assegura Urías que la xifra de persones en situació irregular actual és menys d'un terç de la que hi havia el 2015.
Malgrat això, els rumors, els mites i els prejudicis sobre la immigració ens han portat la creença errònia que els immigrants sense papers són predominantment negres i musulmans, quan, en realitat, la majoria parla espanyol i és cristiana. Més encara, les dades mostren que només una petita fracció dels immigrants il·legals prové d'Àfrica o del Magrib, però el racisme i la xenofòbia dirigeixen la por i l'odi cap a aquests grups.
Sens dubte, el més preocupant de la immigració és la deshumanització dels menors no acompanyats, els famosos MENAS, que s'han convertit en blanc de polítiques d'ultradreta que els acusen, sense proves, de ser una amenaça. Però aquest odi es basa en una percepció falsa: que els immigrants, especialment els musulmans i africans, són responsables d'una major delinqüència, tot i que les estadístiques demostren que no cometen més delictes que la població espanyola.
Un dels grans problemes de la immigració a Espanya és, doncs, la creixent desinformació i l'odi que s'ha instal·lat en la societat. En realitat, un racisme que no només afecta els immigrants, sinó que també ens allunya dels drets humans i ens converteix en una societat disposada a creure els rumors i les notícies falses, com els que esmentava en el meu article anterior. Tot i que el més greu de tot plegat és, sens dubte, la crisi humanitària, ja que milers de persones moren cada any intentant arribar a Europa, empeses per la guerra, la fam i les decisions polítiques que els neguen rutes segures. No obstant això, el debat sobre com salvar aquestes vides sembla impossible en el context cada cop més xenòfob que observam no sols en persones que podríem dir «del carrer», sinó en alguns dels principals líders de les nostres formacions polítiques.
