TW

Hi ha una dita castellana sàvia, «Dime de qué presumes y te diré de lo que careces». L’article «El odio como arma politica» publicat en aquest diari aplica exactament el principi.

Vàries consideracions en relació al text.

1) «…Promulgó la ley de la memoria historica que hacía del PP heredero de la derecha de los años treinta y, por tanto, responsable de todos los horrores de la Guerra Civil».

Espanya és l’Estat membre de la CE amb més fosses comunes amb cadàvers sense identificar procedents dels assessinats d’uns i d’altres de la guerra civil.

És fàcil no quedar identificat amb una tendència política, cal simplement denunciar explícitament la diferència respecte d’aquesta. Si es fa la identificació és impossible. És possiblement per no haver-ho fet amb prou contundència que el dubte subsisteix. La responsabilitat és en tot cas seva.

2) «Luego llegó el sanchismo que hizo del odio su principal y más poderosa arma de destrucción social...».

La dreta ho ha fet tot bé? És la presidenta Ayuso un model de moderació i contenció? Si a una banda tot és blanc i a l’altra tot és negre, pot ser això una descripció de la realitat o més aviat un posicionament polític?

3) «Puso en marcha la máquina del odio que llevó a la izquierda a ahorcar al Rey simbólicamente...».

Es pot discrepar de l’opinió del Rei. A on està escrit que això significa «ahorcar al Rey simbólicamente»?

4) «...la Fiscalía del sanchismo muda ante tanta tropelía, anuncia una ofensiva contra la libertad de expresión...». Aquí es jutgen intencions i no fets i per tant es perd de manera evident l’objectivitat...

Es diria que l’autor té la intenció de contenir l’odi i descalificar-lo en base a fets. No ha estat encertat en aquesta ocasió perquè ha aconseguit l’efecte contrari.